Els aranzels de Trump

El president Donald Trump es va adreçar dimecres passat als nord-americans per fer un balanç molt positiu del seu primer any de mandat. Amb l’exageració que el caracteritza, va atribuir com a eixos més significatius dels «canvis més grans de la història» les deportacions massives, el tancament de la frontera sud i l’ús d’aranzels com a eina de pressió contra altres països.

Una vegada més les seves declaracions evidenciaven una arrogància desmesurada, una supèrbia extrema i una falta d’empatia envers els seus semblants. Són proves d’aquest tarannà els constants canvis de rumb polític en matèria econòmica, conflictes internacionals o qüestions culturals i socials. Però aquesta mena de bogeria només encobreix l’objectiu de voler restaurar la base industrial, reduir el dèficit comercial de béns i reafirmar l’hegemonia global dels Estats Units, especialment davant la Xina.

En aquesta estratègia jugarien un paper important els aranzels que, segons Trump, obligaran les empreses estatunidenques que produeixen en altres països a repatriar la seva producció i motivaran les empreses estrangeres a invertir als Estats Units. Està convençut que, amb l’augment dels aranzels, podrà impulsar la producció, gastar més en armament i reduir els impostos, alhora que retallarà la despesa social i podrà mantenir l’estabilitat pressupostària.

Però aquesta aposta no acabarà bé. En la dècada de 1930, l’intent de protegir la base industrial mitjançant aranzels va provocar una caiguda de la producció. És cert que la crisi econòmica mundial dels anys 30 no es va desencadenar per aquesta guerra comercial proteccionista, però els aranzels van agreujar la situació econòmica global.

A més, la imposició d’aranzels a les importacions de béns saboteja el potencial creixement de la indústria manufacturera dels Estats Units, així com del sector serveis, ja que augmenten el cost dels components importats, que són necessaris per a la producció. Això es tradueix o en un augment dels preus, si aquests costos es repercuteixen, o en una menor rendibilitat, si no es repercuteixen, o en ambdues coses. Els consumidors nord-americans patiran l’augment de preus d’una gran varietat d’aliments bàsics i béns essencials que físicament no es poden produir al país i la indústria haurà d’assumir costos més elevats per als subministraments intermedis, la maquinària i els equips. És a dir, el negoci d’en Robert amb les cabres.

De fet, si bé Trump ha trencat amb la política neoliberal de la globalització i el lliure comerç per fer «America great again» a costa de la resta del món, segueix amb la lògica del neoliberalisme en l’àmbit intern que defensa la baixada d’impostos a les grans empreses i als rics.

Subscriu-te per seguir llegint