Conte de Nadal

Obre els ulls i mira el rellotge. Es posa panxa amunt, fa un sospir. Això es farà molt llarg. Camina arrossegant els peus per la casa i ràpidament percep que ella també està desperta. A vegades dubta de si dorm mai, l’àvia. Xiuxiueja una nadala, però no sabria dir quina. Quan el veu allà dret, somriu i li fa notar que s’ha llevat massa d’hora, i ell assenteix amb aires de frustració. El nen decideix que emprendrà les rutines habituals per accelerar el temps. Es dutxa, es vesteix i agafa un llibre. En té uns quants a mitges, però n’obre un de nou, a veure si la novetat ajuda a una millor immersió. No funciona.

En notar que deambula sense nord per la casa, l’àvia li suggereix que surti a fer un volt pel barri. Un volt, per a què? Diu ell. Ella li respon que el Nadal no només és el tió i el que cagui, sinó també la resta del dia. Cada minut compta, perquè aquest camí, aquesta espera, també en forma part. Ell arruga el nas, ho veu un pretext per distreure’l. Però la poca paciència el porta a acceptar la proposta. S’abriga i surt de casa. Ja s’ha acostumat a anar sol pel món, però normalment és per a un objectiu concret. Per anar a escola, o a la fleca. Ara, en canvi, mira a esquera i dreta del carrer i no sap per on tirar. Passejar és un art que només practica en companyia. Emprèn el pas i transita per espais molt familiars que en aquest moment, sense nord definit, es revelen diferents. Li sorprèn, principalment, la diferència de ritmes. Hi ha qui camina de pressa, atabalat, en clara actitud d’anar o arribar tard, i hi ha qui s’ho pren amb parsimònia, contemplant el paisatge.

S’identifica amb aquests últims, perquè veu nens que, com ell, no acaben de saber ben bé què hi fan aquí fora. Però és la ciutat, la que realment ha canviat. Adornada, viva, estranyament màgica. Els carrers, mentre estan pendents d’alguna cosa, li semblen un altre món, la promesa d’un altre futur.

Els recorre amb un somriure que se li fa inèdit, perquè és el resultat d’un intangible. I el més important: el temps, això que tant li pesa, finalment s’ha aturat.

Subscriu-te per seguir llegint