Extremadura passa comptes amb el PSOE i el PP

Els resultats de les eleccions autonòmiques d’Extremadura poden tenir moltes lectures, i la major part són interessades, com es va poder comprovar el mateix diumenge al vespre. Tret del PSOE, que va reconèixer que la pèrdua de deu diputats era un desastre, la resta de partits ballaven d’alegria en considerar que les urnes els havien estat favorables.

Al PP estaven exultants per haver guanyat les eleccions i haver obtingut un diputat més que en la convocatòria anterior, tot i que amagaven el disgust que vivien de portes endins per no haver assolit la majoria absoluta i haver de dependre del partit de Santiago Abascal. A Vox estaven contents de la vida per haver aconseguit onze diputats, més del doble dels que tenien, i per haver agafat pel ganyot el PP. I Unides per Extremadura celebrava haver passat de quatre diputats a set. Fins i tot el PSOE, mentre es llepava les ferides, s’espolsava part de les culpes acusant els populars d’haver engreixat la fera de l’extrema dreta.

És evident que Vox és qui té la clau de la governabilitat, perquè el PP no pot esperar cap acord amb els socialistes. Justament aquestes eleccions, com també les que s’han de celebrar pròximament a l’Aragó, Castella i Lleó i Andalusia, han estat dissenyades pel PP per erosionar el PSOE i intentar forçar la caiguda del govern de Pedro Sánchez. D’altra banda, encara seria més contra natura un acord, per acció o per omissió, amb Unides per Extremadura. Per tant, al PP només li queda la possibilitat d’arribar a acords amb Vox, que és exactament el que estava esperant Abascal, que des de diumenge es frega les mans de satisfacció perquè sap que té les de guanyar.

La realitat és que el PP i el PSOE estan portant el seu enfrontament a límits insostenibles, que els perjudiquen a tots dos i que beneficien especialment l’extrema dreta. La situació del PSOE és dramàtica en termes electorals. Ja es va poder comprovar a les eleccions autonòmiques i municipals de 2023, una davallada que es va maquillar amb el resultat de les generals gràcies a la majoria que va donar suport a la investidura de Sánchez, però que s’ha tornat a evidenciar a les eleccions d’Extremadura. Al partit hi ha una gran confiança en Pedro Sánchez, que ha demostrat al llarg de la seva trajectòria política que és capaç de superar situacions crítiques. Però els escàndols de tota mena que afecten persones rellevants vinculades al PSOE provoquen un fort trasbals en l’electorat socialista, que, en un percentatge important, en el millor dels casos decideix quedar-se a casa en lloc d’anar a votar, i en el pitjor opta per altres opcions polítiques. I, de moment, res no fa pensar que en les properes convocatòries electorals hi pugui haver canvis substancials que permetin als socialistes aixecar el vol.

El PP i el seu líder, Alberto Núñez Feijóo, fien tota la seva estratègia a erosionar el PSOE i, en especial, Pedro Sánchez. Les batalles parlamentàries i fins i tot les accions judicials contra els socialistes freguen contínuament la hipèrbole. Sovint, en aquesta exageració, estenen les seves crítiques a partits que van donar suport a Sánchez en la investidura. I això, com es pot comprovar, no fa res més que engreixar Vox i trencar tota mena de ponts amb altres formacions que podrien necessitar per arribar al govern.

La lluita acarnissada entre el PP i el PSOE centrifuga els seus electors: alguns es queden a casa, però d’altres busquen refugi en opcions polítiques alternatives. A Extremadura s’ha vist clarament com els electors passaven comptes a tots dos partits: en el cas del PSOE, perquè li han infligit els pitjors resultats de la seva història a la regió; i, en el del PP, perquè l’han fet adonar que està en mans de Vox i que el seu futur més immediat dependrà dels acords que pugui arribar a tancar amb aquest partit d’extrema dreta.

Subscriu-te per seguir llegint