Saltar al contingut principalSaltar al peu de pàgina

Opinió

Franco ens enterrarà a tots

El taüt de Francisco Franco pel centre de Madrid el 23 de novembre de 1975.

El taüt de Francisco Franco pel centre de Madrid el 23 de novembre de 1975. / Tomás/Europa Press

Persones sensates asseguren que han vist en Franco pel carrer i que no era el doble de Polònia, la singular aparició s’explicaria per la seducció d’un record sobre el cervell, no és cert que una persona segueix viva mentre visqui en la nostra memòria?, i des d’aquesta realitat no es cap disbarat pensar que si generació darrere generació recorden a Franco, amb devoció o amb repulsa, tant és, ens acabarà enterrant a tots. Fins fa quatre dies el dictador vivia en el cap de quatre falangistes per als que el viva España els ressonava en el fons del cor, però gràcies a l’avi de Zapatero –un capità afusellat per l’exèrcit nacional per flirtejar amb la república– i a Pedro Sánchez, que ha volgut celebrar els 50 anys de democràcia i llibertat, dues paraules que tenen bona música, però que pocs saben la lletra, una efemèrides que recorda els 25 anys de pau del franquisme, i sense oblidar l’aparició de Vox en l’escena política, un partit per al qual la vida és una poncella que només floreix quan troba la llum de la família, de la pàtria i de la religió, unes aportacions que han aconseguit que l’espantall gallec tingui un plat a taula aquests dies de Nadal, i alguns dels més joves de la casa quedaran bocabadats en escoltar les gestes del alzamiento, de la gloriosa Espanya sense francmaçons, comunistes i vagos y maleantes, quins temps aquells!

No hi ha pitjor corrupció que la que es porten entre mans les dictadures on l’Estat ho controla tot, ho roba tot i els mitjans són la fulla parroquial del règim, només hem de pensar en la fortuna que aconseguí atresorar Franco i que conserva quasi bé intacta la família, mentre en una democràcia els casos de corrupció, que no són pocs, tard o d’hora s’acaben sabent, com els cadàvers que s’ofeguen en el mar, i que suren a la superfície quan apareixen els gasos de la putrefacció, i mostren una realitat, que un polític es pot vantar de ser demòcrata i alhora ser corrupte, que els polítics estirats en el divan escandalitzarien el mateix psicoanalista, que les paraules de Zaplana, que estava en política per enriquir-se, no eren l’estirabot d’un penques, sinó que manifestaven l’objecte de desig de molts polítics, i quanta raó té Adolf Tobella, psiquiatre, en un fragment del seu llibre Neurologia de la maldat, escolteu:

«La biologia ens diu que en el camí per arribar a les cimes més altes del poder polític resulten afavorits no els més savis, ni els més imaginatius, ni els més prudents, ni els més generosos, ni els més treballadors, ni els més responsables, sinó els que posseeixen condicions pel bandidatge, els individus astuts, dominants, cruels, persuasius, hipòcrites, manipuladors i atrevits, cínics, uns atributs que depenen de circuits cerebrals i de marees hormonals... Entre els polítics de primera fila, però també de segona i de tercera hi ha una exagerada proporció de delinqüents disfressats de servidors de la comunitat, de pillards vestits de forma impecable,...»

Crec oportú afegir a la tirallonga d’improperis que Tobella dedica als polítics –al meu entendre encertats– la categoria dels polítics idiotes segons la descripció de Carlo M. Cipolla a Las leyes fundamentales de la estupidez humana, polítics que si bé no es posen ni un euro a la butxaca, per obra i gràcia de la seva incompetència amarguen la vida dels ciutadans, i a pesar que s’emocionen quan es miren al mirall, la seva capacitat corrosiva de la cosa pública i de la mateixa democràcia és tan gran que se’ls hauria de pujar el sou perquè es quedessin a casa. Per últim, si un lector s’ha sentit al·ludit o ha pensat en un polític, sens dubte és fruit de la seva imaginació.

Subscriu-te per seguir llegint

Tracking Pixel Contents