Per Nadal, cada ovella al seu corral

1. El nen no va néixer de dona ni d’home en una illa desèrtica a alta mar. El nen sap que la seva existència serà molt magre i no sap què fer.

2. El nen ha rebut la visita d’una foca molt grossa i amable, que li ha preguntat si volia jugar amb ella. El nen li ha dit que no.

3. Ha rebut una carta afectuosa d’una nena, que li prega que l’accepti perquè viure sol no és sa i menys amb una foca que són de tarannà capriciós i egoista. Ella li promet que estarà al seu costat per cuidar-lo. El nen, com que no sap que dir-li, no l’ha contestat.

4. El nen acaba de llegir la Metamorfosi de Franz Kafka i ja no sap què pensar.

5. Estava tan fart que la foca el critiqués que la va expulsar; la foca va haver d’exiliar-se, tanmateix, abans de marxar, li va preguntar el motiu de la seva decisió i el nen desdenyosament va respondre:

- Perquè sempre em renyes.

- Ho faig perquè tinc raó.

- M’és ben igual que tinguis raó, jo puc i vull i tu, no.

6. No era un dinosaure el que va veure Augusto Monterroso, era un tuojiangosaure. Els escriptors sempre menteixen.

7. El nen va agafar amb les dues mans la lluna rodona, de crema catalana i va servir dues cullerades en una cassoleta de fang i la foca se la va menjar amb tant de gust que li pregà que no la tornés al cel, que la deixés penjada en les fulles de la palmera. El nen no li va fer gens ni mica de cas.

8. Va aparèixer a l’illa un noi molt trist sense amics, ni amigues, pel fet que tenia dits que quan tocava les coses es gelaven; si esquitxava a algú, aquest quedava congelat, el que és un inconvenient. El nen i la foca el van fer fora amb un cop d’ona.

9. El dorment en el somni ha vist un escriptor que en aquest precís moment acaba d’escriure en el paper: «un dorment en el somni ha vist un escriptor i en aquest precís moment acaba d’escriure en el paper».

Arribats en aquest punt el relat es fa abstracte i no se sap qui és el somiador, ni l’escriptor.

Una vegada vaig pujar al cim més alt d’abstracció i vaig baixar dificultosament amb molta basarda i, quan vaig ser a terra del tot, em vaig trobar assegut davant del dentista, que em va arrancar un queixal.

10. Per què?

11. El nen feia hores que dormia sense cap somni, quan de sobte va entrar una nena onírica, que no sabia triar paraules sinó que les paraules la triaven a ella perquè les pronunciés.

12. De sobte a l’illa va aparèixer una nena idèntica a la que somiava, a la nena escollida per les paraules.

- Balla, rebufa, hermenèutica, sopa i bosc.

El nen va ser molt clar amb ella dient-li que en somnis la podia aguantar, però en el món real, no, i la va llançar al mar. La foca que ho va veure tot va renyar severament al nen.

13. El nen va dedicar-se a foradar l’illa perquè sabia que a l’altra cara, a l’antípoda, es trobaria amb una grata sorpresa. Volia millorar la qualitat de vida, fer un tomb radical perquè estava un xic cansat de la foca, de l’illa i d’ell mateix.

Abans, però, va intentar perforar l’aigua i s’adonà que li resultava fàcil esqueixar-la i deixar-hi un buit, però sempre que aconseguia extreure’n un metre, de nou tot se li omplia d’aigua i va desistir de minar el mar per dedicar-se a barrinar el terra.

Va estar-hi molt temps per obrir un oceànic forat; per fi, després del treballós esforç, ho va aconseguir i en treure el cap observà que damunt de l’illa hi havia la foca conversant de metafísica amb ell.

14. En Violí, amb la seva vareta de saurí, endevinava l’aigua subterrània; ell sabia que no tenia massa mèrit perquè era un do natural i per la intensitat de la vibració determinava si es trobava a sis o vint metres de distància, atès que ell afinava molt.

Una vegada trepanant el sol va quedar garratibat i no sabia què pensar perquè ensopegà amb vida humana allà sota i escoltà a tota una família que discutien sobre el sentit essencial de la veritat i l’avi va sentenciar: «La veritat si vol ser verdadera ha de ser televisada, però si és televisada, no és verdadera».

El millor amic d’en Violí és l’Eudald, un famós domador de la pluja que està sempre fora per feina.

15. La noia de les trenes de palla amb un llaç blau, que harmonitzava amb els seus ulls clars i amb un somriure que giravoltava en els llavis rosats, sabia que ella era l’amor de la seva vida.

La qüestió transcendental per la xiqueta era saber per a quin noi ella era l’amor de la seva vida.

El nen va dir a la foca: «Jo soc l’amor de la seva vida».

- Mira que tens un cap ple de pardals: els somnis els fan els pops.

(Jorge Luis Borges)

Bon Nadal.

Subscriu-te per seguir llegint