La Xina i el Japó, el pes de la història

La relació de la Xina amb el Japó torna a estar sota tensió després que la primer ministre Sanae Takaichi suggerís que una hipotètica operació xinesa contra Taiwan podria justificar la participació militar japonesa.

A Pequín això va creuar una línia vermella, no només estratègicament, sinó històricament. Aquest fet va coincidir amb la inauguració del Memorial de Nanjing. La massacre de Nanjing és una de les cicatrius més profundes de la memòria xinesa moderna. La Xina xifra oficialment el nombre de morts en 300.000 mentre que fins i tot el tribunal aliat de la postguerra va donar la xifra de 142.000. Però Nanjing només va ser un capítol.

Durant l’ocupació japonesa de bona part de la Xina, de 1931 a 1945, els historiadors citen els nombre de morts en més de 20 milions, assassinats mitjançant massacres com les de Nanjing, bombardejos, treballs forçats i guerra biològica. No va ser una atrocitat, va ser un trauma sistèmic que va afectar totes les regions i generacions.

Així doncs, quan els líders del Japó parlen d’acció militar al voltant de Taiwan, quan bona part de la seva classe política continuen minimitzant o negant els crims de guerra, atia vells fantasmes. El govern, però també l’opinió pública xinesa es sent profundament ferida i es remou davant un revisionisme històric que esdevé un insult als que van viure aquesta tragèdia.

En aquest context, la Xina podia haver convertit fàcilment la inauguració del memorial en un espectacle nacionalista en tota regla. No ho va fer: la cerimònia va durar menys de 30 minuts, es van alliberar coloms com a símbol de la pau, es va contenir el llenguatge utilitzat, no es va esmentar directament Takaichi pel seu nom. Aquesta contenció és també una resposta directa, però controlada.

Això importa perquè així fan dues coses alhora: primer, recorda al Japó que la història no és un relat abstracte, subjectiu. Quan les pèrdues arriben a desenes de milions, el record no és opcional, sinó que esdevé part de la identitat nacional, és per això que la Xina mai no oblidarà, independentment de quan temps passi; segon, nega a Tòquio l’escalada com i quan vulgui. Un memorial més sorollós i enfadat hauria alimentat narratives nacionalistes a banda i banda. Es va triar la disciplina.

Fins i tot en el relat iconogràfic del Memorial, amb una simbologia molt dura, on el record de les víctimes és omnipresent, reforça el mateix punt: la memòria roman, però es gestiona, no es desferma. No cauen en la provocació japonesa perquè siguin dèbils. Guarden silenci perquè la seva estratègia és a llarg termini.

Davant el matonisme internacional de Trump, amb la seva Nova Estratègia de Seguretat Nacional, fet que analitzava en un article anterior, la Xina vol jugar les seves cartes: història, estratègia i moderació, desplegades juntes.

Subscriu-te per seguir llegint