Aliança tal com és

L’atractiu d’Aliança Catalana, de la seva lideressa i de les seves idees, és lògicament el seu principal valor i fortalesa, però també la poca finesa dels seus adversaris ajuda al seu creixement. El director del CEO, Joan Rodríguez, adverteix que la percepció que tenen els votants d’Aliança d’ells mateixos se situa en termes molt moderats quant a l’eix esquerra-dreta. En una escala del 0 al 10 se senten entre el 5 i el 6, mentre per exemple els votants de Vox se senten al voltant del 7 i tirant cap al 8. Per tant, és un error de percepció dels adversaris dir que Aliança és un partit d’extrema dreta. Entenc que ho diguin per insultar i estigmatitzar Orriols, però no funciona. És un discurs que només serveix per als que no votaran mai Aliança i és inútil pels que ja han decantat el seu vot, i per als que dubten i finalment arribant, que per molt que siguin acusats de feixistes, ni ells se’n senten, ni pensen que Aliança sigui un partit que es mogui en aquestes textures.

L’actuació de Xavier Garcia Albiol a Badalona va ser modèlica, i encaixa amb la idea del que és recuperar un equilibri català, espanyol, occidental en la nostra convivència. En canvi el vídeo que va divulgar el fugitiu Puigdemont des del seu cau belga és política del passat, incapaç d’entendre on és el dolor central de la vida pública catalana, i incapaç també de donar una resposta comprensible ni tan sols mínimament empàtica. Ennuvolat en el seu problema personal, Puigdemont ja només representa totes les giragonses que l’home humiliat ha de fer per suplicar els crostonets de pa mullat que llencen als coloms de les places d’Europa les persones que jo no hi toquen.

Aliança Catalana avança per la fina línia del que entén que és la nova centralitat de la política catalana. I dic «fina línia» perquè encara no ho acaba de ser ben bé del tot, però seria absurd ignorar que tot plegat avança en una mateixa direcció. Per això, els que diuen que Orriols ha renunciat a la independència no acaben d’entendre tampoc el votant del partit, que aquesta idea la dona per descomptada i troba que és retòric insistir-hi en discursos buits i que ara mateix no tenen un horitzó clar. Aliança, sense renunciar a res, entén que hi ha discursos que són fronteres més permeables per atraure vot nou, i hi esmerça els recursos sempre limitats d’una formació, que, recordem-ho, té una sola llibertat, una sola persona que s’hi pot dedicar a temps complet i que té un sou només del partit, que és el secretari de territori, Oriol Ges.

Per tant, i com passa amb l’eix esquerra dreta, la percepció que des de fora es té d’Aliança torna a ser molt diferent de com es veuen ells mateixos els seus votants, i aquesta diferència torna estèrils els esforços per contrarestar la gran força que puja. Els que creguin que els votants de Sílvia Orriols deixaran de ser-ho en la mesura que Aliança parli més o menys independència són detectius que persegueixen pistes falses.

I això ens du a una idea més de fons. Durant dècades, en la vida política catalana, l’arrogància a la manera de Madí/Zaragoza; transaccionar, comissionar i el broc gros eren suficients per marcar territoris, identificar espais i establir categories. Ara cal una mica més per entendre. No per militar com per entendre. Sense entendre, és a dir sense intel·ligència, el mapa es torna blanc i sembla que no hi hagi res i que res no tingui sentit. Cada vegada em molesta més el fanatisme de l’adhesió incondicional a les persones i a les causes. La meva opinió no em sembla rellevant. Em sento molt més còmode intentant explicar-ne la naturalesa, encara que sigui brutal, encara que sigui salvatge, encara que qüestioni allò en què jo sempre havia cregut.

I en aquest intent de comprensió, suposo que inevitablement parcial, i sempre molt particular, quan escolto Puigdemont fent-se l’estadista de pa sucat amb oli, em sap greu veure els meus amics independentistes de bona fe que el tenen encara com a un ídol, com un referent. Em pesa que els enredi d’una manera tan abusiva, tan cruel, sabent perfectament que els usa de carnassa per al seu retorn petit, vençut i tràgic a Espanya. Si tenen l’oportunitat de veure el vídeo sobre els fets de Badalona, hi descobriran totes les categories de l’oportunisme, de la parauleria sense propòsit, quincalleria gironina, roba venturera. Junts no sap què dir de la immigració, i hi ha una cosa encara pitjor: ni ho sap ni ho vol saber, perquè no vol embrutar-se, i aleshores recorre a la demagògia de reclamar el control de les fronteres. Quin control? Amb quina idea? Són una colla de ximples.

No sé com li anirà a Aliança. Primer, no sé si els militants i dirigents d’Aliança seran prou generosos i creuran prou en ells mateixos i en el que estan creant per ser capaços de limitar les lluites internes, tan sanguinolentes, les enveges, el jo petit que ens omple el cor i ens buida l’ànima. Si hagués de fer un pronòstic pel que veig avui, seria un pronòstic en el millor dels casos incert. No sé si Sílvia Orriols sabrà liderar sense el suïcida voler-ho controlar tot, ni si sabrà triar amb encert a qui escoltar i a qui engegar. Tampoc sé si el partit encertarà en els candidats per a les eleccions municipals de 2027, les primeres que Catalunya tindrà, especialment amb el candidat que triïn per a Barcelona. Hi ha un ripollisme en el partit que jo entenc i respecto, però tot és inútil -i grotesc- sense Barcelona. El que vull dir, al cap i a la fi, és que Aliança ha de mesurar-se encara amb ella mateixa, ha de fer els deures, i molts deures, abans de poder mesurar-se en condicions amb els catalans. Hi ha massa interrogants per poder estar ni que només sigui raonablement convençut que les enquestes cada vegada més falagueres es mantindran fins a fer-se escons reals.