Operació salvem els mobles

El resultat de les eleccions extremenyes ha posat de manifest el que vinc dient des de fa temps: el PSOE s’està asfixiant dins la seva inventada bombolla que el president Pedro Sánchez no convocarà eleccions a les Corts Generals fins quan toqui per obligació constitucional; és a dir, fins a l’any 2027. Tot i que la davallada dels socialistes a Extremadura ha estat majúscula, la Moncloa se l’ha agafat amb la freda indiferència de qui allí resideix, o això s’ha volgut transmetre a l’opinió pública substituint-la per «tranquil·litat». No ha estat així com l’han recepcionat els mitjans de comunicació més propers al PSOE i a l’actual govern d’Espanya, que, en un acientífic exercici d’extrapolació o generalització de dades altament parcials, han vist la llum al final del túnel: aquesta vegada ni l’autor del famós Manual de resistencia podrà resistir-se a la temptació d’avançar les generals i, a més, les perdrà. Tampoc el segment més crític del mateix partit es disposa a donar-li un cop de mà en aquesta plural i brutal envestida que està patint per la simple raó que es disposa a executar el «projecte Lambán» (el nom és d’Alfonso Guerra), en al·lusió a qui fou president d’Aragó i respectat crític de Sánchez, alfil del qual seria l’exministre Jordi Sevilla, tot i que no aparegui ara per ara amb aquesta denominació i que ell mateix digui de si mateix que «és un jubilat de la política sense pretensions de tornar-hi», però deixant clar que sí que ajudarà a substituir Sánchez.

En un article publicat en aquest diari el dia 21 de juny d’enguany sota el títol «Preservar el PSOE» els parlava de l’encerclat president Sánchez -molt menys llavors del que ho està avui- i els deia que, segons les meves fonts, a persones de rellevància com ara Felipe González no els preocupava tant la sort que pogués córrer l’avui secretari general del centenari partit com assegurar l’existència d’aquest. En concret, que «la qüestió de fons (i segurament única) que ara mateix tenen plantejada els socialistes és salvar el PSOE de la seva desaparició; preservar-lo. Sánchez és tòxic per a la perdurabilitat d’un partit amb cent quaranta-dos anys d’història, que es diu aviat», i que «o no és d’això del que ve parlant Felipe González en aquests dos últims anys? No ve parlant de preservar el PSOE d’aquesta possibilitat? El conec prou bé com per dir que sí». Doncs bé, opino que ha arribat l’hora que els socialistes es preguntin si és més útil per al país i per a la seva pròpia formació política mantenir amb aparença de viu un cadàver polític com és Sánchez o assegurar-se la perdurabilitat del partit i del seu programa socialdemòcrata, ni que sigui a l’oposició.

Un servidor ha begut de les fonts teòriques i pràctiques que els lectors del Diari de Girona coneixen prou bé. Com que no es podia fer de manera diferent si de veritat es volia que la reforma política liderada pel president Adolfo Suárez per encàrrec del rei Joan Carles, comptant amb la complicitat del sector reformista del règim franquista i de les forces polítiques obertament contràries a la perllongació d’aquest, arribés a bon port i que sobretot no fos flor d’un dia, els constituents (1977-1978) varen avituallar una nau (sistema polític) el centre de la qual o pal major fos el Parlament, singularment el Congrés dels Diputats. La trista història constitucional espanyola recomanava que tant per a l’elecció del president del Govern com per a la seva eventual destitució fos avalada per una majoria reforçada de diputats. Seguint el model alemany, d’aquí neixen la investidura del president i la moció de censura. Una vegada JxCat, ERC i el PNB han exposat que no es troba en els seus respectius itineraris donar suport a una potencial moció de censura del PP amb Vox o sense Vox, la conseqüència ens porta a descartar-la.

Restaria, però, la moció de confiança (sotmetre a votació al Congrés un programa o una declaració de política general), que precisa de la iniciativa del president del Govern i del vistiplau d’aquest, però no de majoria absoluta per ser aprovada a la Cambra Baixa. Atès que la coalició que va fer possible la investidura de Pedro Sánchez s’està desfent, aquest no vol ni sentir parlar de presentar una moció de confiança per la simple raó que, si la perd, es troba obligat a presentar la dimissió al cap d’Estat i aquest d’acceptar-la per anar tot seguit a una nova investidura sense passar necessàriament per les urnes.

El PP ha encertat amb la nova estratègia per arribar al poder: anar passant el ribot sobre Sánchez mitjançant eleccions autonòmiques avançades. Ara li tocarà Aragó, després Castella i Lleó i, per últim, Andalusia, tot dins del primer semestre de 2026. Les enquestes pronostiquen la seva victòria i, naturalment, la derrota del PSOE. El repetitiu anunci que ve el llop de la dreta (PP i Vox) ha deixat impertèrrits els extremenys i ensumo que farà el mateix respecte dels aragonesos, castellans-lleonesos i andalusos. Pot resistir Sánchez això sumat a l’acció judicial que l’envolta (la seva dona, el seu germà, qui ha estat presidenciable a Extremadura, els dos exsecretaris d’organització i un llarg etcètera)? La Bíblia ens diu que no és el mateix adorar Déu que fer-ho a un vedell d’or. Doncs això. Ara vindrà la desconstrucció interna del PSOE fins a configurar-se una nova relació de forces en el seu si: el «projecte Lambán».