Cabells molls

Alguns matins, al sortir de casa, em creuo amb una dona que porta sempre els cabells molls. El meu pensament és el mateix cada vegada: «Però on va, quina suïcida». Aquesta melena tot just sortida de la dutxa, sotmesa a les inclemències del carrer, em contagia el mateix neguit que les persones que esperen el metro molt a prop de l’andana o les que s’asseuen a les baranes dels ponts. En la meva col·lecció d’aprensions, la de deixar que els cabells s’assequin a l’aire m’esglaia. Impossible no témer que em refredaré, i que el refredat derivarà en pulmonia, que em condemnarà a un llit d’hospital, on agafaré un bacteri, per exemple, i final de la història.

Fa uns dies, mentre llegia El contrabando ejemplar, de l’argentí Pablo Maurette, vaig trobar consol i esperança, per dir-ho d’alguna manera, en la convicció que si et rentes el cap, i no li apliques de seguida l’assecador, segurament acabes mort al cap de poc temps. No estava sol, em vaig dir amb alegria. Que trobés una ànima bessona en una novel·la, que no deixa de ser un camí per il·luminar la veritat, no restava cap força a la meva consolació. En Pablo, el narrador del llibre, i aspirant a escriptor, explica com en un moment de la seva vida es va mudar a Roma, on conviuria amb quatre estudiants italians en un petit apartament. Compartien un lavabo miserable on hi havia més assecadors de cabells que en una perruqueria. «Els homes italians, tot i que porten un pentinat militar, utilitzen religiosament l’assecador, el phon, perquè li tenen pànic al colpo d’aria, el xiulet gelat que et toca el clatell quan surts al carrer amb els cabells molls i provoca grip, rinitis, pleuresia, pulmonia, emfisema i, en la majoria dels casos, la mort, diu el personatge.

El text em va congraciar amb una segona idea, de la qual difícilment em desdiré alguna vegada: la superioritat de l’assecador de cabells sobre qualsevol altre electrodomèstic de la casa. Hi incloc la nevera, el microones, l’espremedora de suc o la cafetera, m’és igual. L’assecador em salva la vida cada matí. Per no dir que després d’utilitzar-lo no és necessari rentar-lo.

L’assecador és la primera defensa davant l’intent d’assassinat que representa el fred. Potser el fred sigui el fet més real i cruent que existeix. Amb Déu hi pot haver dubtes, o amb els fantasmes, però amb el fred no: existeix absolutament i pretén acabar amb tu. El dia que arriba se’t fica dins, com les manies, i diu: «Aquí mano jo». És el brivall perfecte: violent, esquerp, excitable. Fa por. De vegades tot el que aconsegueixes replicar és: «Senyor Fred, no em faci mal». La clemència no és la seva millor qualitat. Així que no pots concedir-li avantatges. Deixar que els cabells s’eixuguin sols és poc menys que demanar que et mati un simple corrent d’aire. La vida és així: et declaren la guerra i et defenses. Per això surts de la dutxa i te’ls asseques ràpidament. Quan connectes l’assecador li estàs dient al fred, tot i que tinguis la calefacció posada, i en realitat la temperatura a casa sigui agradable, que a tu no és fàcil matar-te. Per això, si et presentes al carrer amb el cap moll, és que vols morir. Morir amb gust.