Tot alhora

Tinc la sensació que el Nadal no torna, sinó que no se n’ha anat o, en altres paraules, que no deixa de succeir. Passa el mateix amb la Setmana Santa o amb determinats passatges de la infància o de la joventut. No és nostàlgia, ni simple repetició. Són etapes de la vida que es queden. Els meus pares, per exemple, es continuen morint cada dia. Imaginem el temps com una línia: el que va passar queda enrere, el que passa és aquí, el que passarà encara no existeix. Però el temps viscut poques vegades es comporta així. Més aviat es plega, se superposa, es condensa. Hi ha moments que no es tanquen, que no accepten la clausura.

Per això hi ha situacions que, més que recordar-se, es reactiven, com aquests aliments deshidratats que tornen a la vida després de mullar-los. Tornen perquè estan fetes d’una substància imperible, de símbols que ens reordenen per dins. Són, més que esdeveniments aïllats, atmosferes, climes. Cada nou Nadal, lluny de substituir l’anterior, s’hi suma. Tots els Nadals passats actuen alhora sobre el present, encara que ho facin de forma diferent cada any. El mateix passa amb la Setmana Santa o amb certs estius de la infància: no reapareixen com a còpies, sinó com a capes. La pregunta resulta, doncs, inevitable: I si tot allò que creiem que ha succeït seguís succeint en alguna dimensió de la realitat? No cal imaginar portals ni universos paral·lels per prendre seriosament aquesta intuïció. Només cal acceptar que la realitat no té una sola capa i que vivim, constantment, en una cruïlla de capes.

Algunes teories físiques parlen d’un temps on tot existeix alhora, un bloc immòbil pel qual ens desplacem. Traduït a l’experiència quotidiana, això vol dir que hi ha zones del temps que romanen actives perquè ens constitueixen. No com a fantasmes del passat, sinó com a persistències fatals. Així, quan el Nadal sembla que passa sense parar, no és perquè el temps s’hagi trencat, sinó perquè hi ha coses que no deixen de succeir, com els diumenges a la tarda. Si alguna dimensió s’ha colat a la nostra, no ve de fora, sinó de dins: es tracta de la nostra pròpia vida recordant-nos que el temps, de vegades, no obeeix a les convencions socials.