Annus horribilis del Girona

Amb el vuitè límit salarial la temporada passada i el desè a l’actual, el Girona ha sigut el pitjor equip de Primera divisió durant l’any 2025, amb només 31 punts, líder destacat, per davant del Mallorca amb 36 i la Reial Societat amb 38 (l’Espanyol, amb quatre duros d’inversió, és cinquè amb 60 punts). Les dades de tot l’any natural (31 punts de 121 entre Lliga i Champions, i només vuit victòries en 41 partits) haurien provocat un daltabaix a qualsevol club professional del món. Aquí, no. Continuem amb el mateix director esportiu, el mateix entrenador, els mateixos preparadors físics, el mateix director general. No es toca res. Els clans funcionen així. Té molt de mèrit ser l’últim quan t’has gastat una fortuna en fitxatges i pagues uns salaris descomunals. No és fàcil aconseguir-ho.

Després de vendre’ns a l’estiu que «tenim una base espectacular», Míchel acaba de descobrir el que ja se sap des de fa un any, que l’equip no té contundència. Eureka! Ara bé, s’ha oblidat de recordar que això és conseqüència del model de plantilla que han configurat Pere Guardiola i Quique Cárcel amb la seva aquiescència. I el problema no és només a les dues àrees, com va dir Míchel diumenge, és un problema estructural d’una plantilla que no està capacitada per competir a Primera. És un equip pla, sense ànima, no mossega, no és agressiu, no guanya cap duel. Als rivals només els calen dues o tres passades per plantar-se amb perill a l’àrea del Girona, convertida en un colador. Quan no ha jugat Ounahi (Elx i At. Madrid), deixen de competir per falta de creativitat. I, si reps 33 gols en 17 jornades (1,94 de mitjana per partit), vol dir que no tens els jugadors adequats, però també que l’entrenador no treballa bé el sistema defensiu (a part de la dèria de mantenir Gazzaniga).

No ho veuen, que això no s’aguanta? Els importa el Girona, més enllà dels seus negocis? Fa un any que dura la comèdia de les justificacions i les excuses barates. Tant costa d’entendre que, si l’any passat et salves de miracle i a l’estiu perds a quatre dels pocs jugadors de nivell que tenies (Yangel Herrera, Krejci, Miguel i Arthur Melo), entre ells l’únic migcampista que mossegava (Yangel), i no cobreixes les seves places, aniràs a pitjor, com així ha sigut? En dos anys, només has fitxat un jugador d’alt nivell (Ounahi) i tres de correctes (Melo, Krejci i Francés). Falten migcampistes i defenses, i el primer fitxatge serà Claudio Echeverri, que no és necessari i que, a més, ve obligat pel Manchester City. Tot és un sense sentit.

Els reforços, igual que la sortida de jugadors que no poden continuar a la plantilla, haurien d’arribar d’hora per afrontar amb garanties un mes de gener molt exigent, però temo molt que no serà així. I no cal fer grans dispendis per fitxar bé (Osasuna acaba de contractar un bon jugador, Javi Galán, per mig milió d’euros); vull dir, no cal gastar-se quasi 30 milions entre un Vanat que se li està posant cara de Miovski i un Bryan Gil que juga més en horitzontal que en vertical. Mirin el rendiment que li ha tret l’Espanyol als 25 milions de Joan Garcia, que a més va fitxar Dmitrovic, un porter millor que Gazzaniga, a cost zero. És la diferència entre controlar els mercats futbolístics a estar només pendent del City, d’Ucraïna, i del que es mou a can Barça (el club de tota la vida de la majoria dels responsables del Girona). Dit tot això, no oblidem que els mateixos que han portat l’equip a l’abisme són els que ara haurien de redreçar-lo el mes de gener. En fi, o s’espavilen o anem de caps a Segona.

Subscriu-te per seguir llegint