Un buit mental

A mi, de petit, la vida em semblava un assumpte literalment inabordable. Tant a casa com a l’escola, em van transmetre la idea que s’havia de prendre a l’assalt, com els pirates del cinema abordaven els vaixells carregats d’or o de viandes. No em sentia preparat per saltar d’una coberta a l’altra amb un ganivet entre les dents. Era un nen poc o gens agressiu, molt donat en canvi a angoixar-me pels problemes econòmics dels grans, de les penúries dels quals em feia càrrec com si fossin meves (i ho eren, de rebot, però ho eren).

Recordo haver anat pel carrer de la mà del meu pare o de la meva mare preguntant-me com es guanyaven la vida les persones amb les quals ens creuàvem. I recordo també fixar-me molt en l’aspecte d’aquelles persones mentre em deia:

- Em conformaria amb semblar-me de gran a aquest o aquest altre. Em conformaria a arribar on han arribat ells.

Triava els meus models en funció de com anessin vestits (aquella dada era molt important), però em fixava també en els rostres. En deduïa, suposo, si estaven feliçment casats i si havien aconseguit amb si mateixos els acords necessaris per moure’s pel món: si havien aconseguit, en fi, abordar la vida, a la qual percebia com un lloc físic, com una fortalesa. La vida no era llavors un espai moral, sinó una mena de castell de pedra envoltat d’un fossat amb cocodrils. Ningú, mai, em va parlar del costat mental de l’existència que, curiosament, va ser el buit pel qual vaig aconseguir colar-m’hi, a l’existència, per fer front a les seves dificultats materials. La vida no era un lloc per a covards. Vèiem llavors moltes pel·lícules de l’Oest en què la valentia física resultava imprescindible per mantenir-se a la superfície. Els Reis Mags ens portaven revòlvers copiats d’aquelles pel·lícules perquè aprenguéssim a matar.

Em pregunto què pensen ara els nens que escolten parlar els pares dels problemes de l’habitatge, els nens que potser viuen en una habitació o en un pseudo-pis amb els seus germans i progenitors. Com imaginaran, quan es fiquin al llit, com serà la vida amb la qual els toqui barallar-se. Els veig tremolant de fred o morts de calor i em veig a mi muntant-me històries fantàstiques per fugir de la misèria circumdant. Pensen els polítics en aquests nens?