Quart de segle

Fa vint-i-cinc anys (o vint-i-sis) es va discutir fins avorrir quan que es produïa exactament el canvi de mil·leni. Amb cert rigor, ja que el calendari gregorià no contempla un any zero sinó que els comptes estan fets a partir d’un primer de gener de l’any 1, és prou correcte afirmar que el canvi de mil·leni es va produir a les zero hores del primer dia de l’any 2001. Però com que realment el que es discutia era com celebrar-ho i sempre té més força l’estètica, la transició del darrer dia de 1999 cap al primer del 2000 es va imposar de forma hegemònica . Això és el que ens agrada, commemorar les efemèrides clares i rodones. Com els 25 anys que aquesta propera setmana es compleixen, sense discussió aritmètica possible, de la fi de l’any 2000, exercici en el qual uns al gener i altres al desembre, aplaudien el canvi de mil·leni. I tots contents

Vint-i-cinc anys és una xifra considerable. Des del punt de vista estadístic de la longevitat humana, a la província de Girona, on l’esperança de vida mitjana és de 84 anys, aquests 25 anys representarien aproximadament un terç de la vida adulta. «Tempus fugit», es llegia a molts rellotges de paret antics, «el temps fuig», això és així si fem un recordatori personal de com vàrem celebrar el canvi del mil·leni i de les bones i males notícies, situacions i aspectes de la vida personal, professional i del nostre entorn que hem viscut posteriorment. Xifra rodona que els matrimonis celebren com a noces de plata i símbol d’estabilitat. El FC Barcelona, per exemple, lliura, en un acte públic, una ensenya als socis que porten 25 anys. Les altres han d’esperar als 50 i als 75. Els que tinguin la sort d’arribar-hi sans.

Aquests dies festius m’he distret llegint exemplars del diari de fa 25 anys que es troben a lliure disposició a l’hemeroteca digital de l’Ajuntament de Girona. Els protagonistes de les notícies polítiques eren ben diferents dels actuals. Quim Nadal era l’alcalde de Girona, Carles Pàramo el president de la Diputació i Robert Brell el sots-delegat del Govern central. Josep López de Lerma, Zoila Riera, Lluís Maria de Puig, Montse Palma i Jordi Juan els diputats gironins per CiU, PSC i el PP. Eren senadors en Salvador Servià -aquell any no correria el París-Dakar després de 13 anys de fer-ho-, Jordi Xuclà , Salvador Capdevila i Arseni Gibert. Els caps de llista gironins que assoliren representació a les eleccions al Parlament celebrades uns mesos abans foren el convergent Pere Macias , la socialista Marina Geli, el republicà Joan Puigcercós i la popular Alícia Sànchez-Camacho. Jordi Pujol desenvolupava el seu darrer mandat com a president de la Generalitat, Aznar tenia majoria absoluta a les eleccions generals nomenant a la gironina Anna Birulés ministra de Ciència i Tecnologia, mentre que Clinton apurava les seves darreres setmanes a la Casa Blanca esperant Bush.

De les notícies llegides en els diaris d’aquells dies per valorar els canvis me’n quedo dues. La primera, per la seva continuïtat 25 anys després, explica que al desembre de 2000 el preu del metre quadrat de pis nou a la ciutat de Girona havia arribat als 1.000 euros (al canvi, encara parlàvem en pessetes). Encara faltaven uns anys d’escalada fins que rebentés la bombolla immobiliària per empalmar -després d’una dècada de crisis- amb un altra pujada que ens ha dut enguany als 3.000 euros metre quadrat d’un pis nou a la capital gironina.

L’altra no és una notícia, sinó una manca de noticies a les pàgines esportives amb el Girona FC de protagonista, fet que contrasta absolutament amb l’hegemonia actual. Els titulars eren per al Figueres, consolidat a Segona B i per al Casademont de bàsquet competint a la màxima categoria. El Girona FC estava en una dinàmica tipus «qui any passa, any empeny» al grup cinquè de la tercera divisió amb altres clubs gironins: Vilobí, Banyoles, Guíxols, Palamós i Palafrugell.

En aquests darrers 25 anys ens ha marcat sobretot la tecnologia de la informació, tant si parlem d’internet, de les xarxes socials, la connectivitat o l’intel·ligència artificial. Com a fets, personalment, els atemptats de les torres bessones del 2001 i de l’estació madrilenya d’Atocha del 2004. El primer va canviar la geopolítica del món i l’altre, de crueltat extrema, va enfangar els anys posteriors de la política espanyola. Per sort també es va viure la fi de l’ETA. El tsunami de Tailàndia va obrir la consciència de molta gent respecte efectes el canvi climàtic. I a Catalunya hem tingut el procés, amb un alcalde de Girona que el va protagonitzar com a president de la Generalitat i a qui esperem veure aviat a Montilivi.