Deu milions de porcs (no de catalans)

Darrerament, és recurrent per part d’alguns líders polítics afirmar que Catalunya no pot tenir o assumir deu milions d’habitants (però sembla que sí podem tenir deu milions de porcs). Aquesta afirmació ens porta una vegada més a la famosa teoria de Malthus de què al món sobra gent, cada vegada més... De fet, aquesta teoria i opinió és força recurrent en més àmbits dels que ens pensem. Tot i que a la vegada està desmentida per diferents estudis científics, de Nacions Unides i de moltes ONG, ja que és sabut i demostrat que el problema no és que sobri població, sinó que la riquesa està mal repartida, la globalització provoca desigualtats, i que les diferències abismals entre el que posseeix l’1% de la població, que equival al que té el 50% de la resta, sense entrar en les creixents desigualtats socials dins els mateixos països, són la font de l’actual crisi civilitzatòria. I sense entrar també amb l’estratosfèrica despesa militar que xucla enormes recursos que es podrien dedicar a fomentar la pau i el benestar social, l’erradicació de la pobresa i la fam, l’escalfament global, etc. Tot plegat fa que caigui pel seu propi pes la teoria de Malthus. Que per cert, oculta una greu contradicció, i és que les taxes de natalitat d’Occident són baixíssimes, fins i tot les de famílies immigrants ja arrelades, amb tot el que suposa d’envelliment i decadència de la societat.

Però tornem als deu milions. Sembla que preocupa a alguns continuar creixent, encara que a altres no. Segons Foment del Treball i alguns economistes, a Catalunya es necessiten uns 125.000 nous immigrants anuals, donant per fet, irreversible i no preocupant, un índex de natalitat que no permet el relleu demogràfic. Però en canvi no preocupa ni a la patronal, ni als economistes i pel que sembla als polítics, que hi hagi més porcs que catalans, ja que la cabana porcina supera al nombre d’habitants de Catalunya (més de 8 milions), sense comptar l’engreix i escorxador, ja que amb dades del 2023, el nombre de porcs sacrificats a Catalunya va ser de 22 milions!! Quasi tres porcs per català.

Aquest monocultiu únic a Europa no sembla preocupar, ni pels purins, ni per les ejeccions, ni per la filtració a aqüífers, ni per la mà d’obra barata que requereix. Tampoc que les plantes de biogàs que han emergit com a alternativa energètica per aprofitar el gas resultant, hagin de fugir de quasi tot arreu, perquè ningú les vol (al costat de casa seva). Però sembla que els purins i les ejeccions, sí que les volen. El mateix succeeix amb les instal·lacions d’energies renovables, que tothom les troba necessàries (però no al costat de casa seva), i en canvi els fums, gasos, partícules en suspensió i contaminació (amb malalties i morts prematures) sí que les volen. Una societat una mica rara o abduïda per potents interessos?

Doncs bé, ara resulta que el problema no és que tinguem una cabana de porcs estratosfèrica (un monocultiu perillós per moltes raons, com el del turisme), sinó que la meitat dels porcs senglars (de 180.000) s’han d’eliminar. Quan tot apunta que la pesta porcina ha sigut provocada per un virus experimental en laboratori. Però clar, no tancarem cap laboratori de bioseguretat, ja que això són paraules majors que ni remotament s’expliciten. Però en canvi els porcs senglars, que fins ara eren una «anècdota» més, al mig de les plagues que tenim de conills, cabirols, vespa asiàtica, processionària del pi, etc., ara resulten perillosos i potser siguin el cap de turc, doncs així ja ho han manifestat diferents científics del CSIC, UB i UAB.

La qüestió és que, una vegada més, tornem a solucionar un problema matant mosques a canonades i buscant intervencions quirúrgiques que no solucionaran el problema de fons, o sigui que el model econòmic i social de monocultius és el gran perill, ja que posem tots els ous al mateix cistell. Ho fem amb el turisme (una dependència absoluta), ho fem amb els porcs (la por a pèrdues milionàries n’és un indicador), ho comencem a fer amb la logística (Catalunya aviat acapararà el 50% del total de noves instal·lacions, polígons i complexos logístics d’Espanya), amb tot el que ja està comportant de saturació i col·lapse de vies com l’AP-7 (que no em cansaré de nomenar-la carretera a l’infern, doncs està escrita amb sang fa temps una gran catàstrofe). Ho fem amb el transport de mercaderies per carretera, amb un 96,2% del total (el país europeu que menys utilitza el transport de mercaderies per ferrocarril). Ho fem ja fa molts anys, a la inversa, menystenint el sector primari, agropecuari, agricultura, ramaderia i pesca, i per tant no considerant-lo un sector estratègic (depenem en un 97% de l’exterior). I la indústria? Continuem amb la màxima franquista «que inventen ellos» o la màxima convergent «la millor política industrial és no tenir-ne)».

Tornant al monocultiu de porcs (no de catalans), eliminant la meitat dels porcs senglars no se solucionarà el problema del monocultiu de porcs d’engreix i escorxador, ni de la mà d’obra barata (immigrant) que es necessita. És continuar apostant per la dependència, el perill de virus per la globalització i l’escalfament (fet constatat en el cas del virus de la llengua blava de les vaques) i la contaminació dels nostres aqüífers. En definitiva, el problema no és si hem de ser o no deu milions d’habitants, o si s’han de matar porcs senglars, sinó quina estructura productiva volem per a Catalunya i com es distribueix la riquesa que genera.

Subscriu-te per seguir llegint