Diàleg i últimes normes

No ha faltat, com així també ha estat en els últims anys, un Reial decret llei en l’últim Consell de Ministres celebrat en aquest any que està a punt de finalitzar. O millor dit, corregeixo immediatament el que s’ha dit, ja que en aquesta ocasió han estat dos, i tots dos de contingut eminentment social, atès que regulen matèries, entre altres, com les pensions, l’habitatge, el transport, és a dir aquelles que afecten i interessen directament a gran part de la ciutadania.

No és un article periodístic el lloc adequat per a efectuar una explicació detallada d’aquestes normes, però per descomptat sí que ho és per a destacar el seu caràcter social. Així, mitjançant l’RDL 16/2025 prorroga mesures «per a fer front a situacions de vulnerabilitat social», i adopta «mesures urgents en matèria tributària i de Seguretat Social», i per la seva part l’RDL 17/2025 regula mesures de promoció de l’ús del transport públic «mitjançant la bonificació d’abonaments i títols multiviatge».

I sí, és molt cert que tals mesures són de molt d’interès per a una gran part de la ciutadania. N’hi ha prou de pensar en el nombre de pensionistes existents a Espanya, principalment perceptors i perceptores de les de jubilació, tant en la modalitat contributiva com en la no contributiva. Pensem també en el temor d’un bon nombre de persones (sí, aquestes persones existeixen, encara que moltes vegades no siguin «visibles» en mitjans de comunicació ni en xarxes socials) a ser desnonades del seu habitatge per impossibilitat de fer front al pagament de quantitats econòmiques pendents. I els que estem acostumats a l’ús del transport públic (autobusos, tramvies, metro, segons quin sigui el mitjà principal de transport en les diferents ciutats) sabem la importància que té el cost de cada bitllet, per la qual cosa rebem amb indubtable alegria qualsevol mesura que afecti positivament el seu manteniment, o reducció.

Bé, potser m’estic portant per l’alegria que es nota aquests dies als carrers i en els domicilis, amb botigues plenes de gent, centres comercials en els quals és difícil caminar pel gran nombre de persones que es troben de compres, o simplement de passeig, en aquests. Potser estic donant per descomptat que quan aquestes normes siguin sotmeses a debat i, si és el cas, convalidació, en el Congrés dels Diputats quan reprengui la seva activitat el mes de gener, tots els grups parlamentaris participaran de l’«esperit de Nadal» encara que aquest hagi passat ja uns quants dies.

I llavors els meus amics i amigues em diran que m’estic deixant portar pels meus sentiments més que per la racionalitat, i que tornarem a les sessions en les quals els debats sobre els continguts d’aquelles normes brillen per la seva absència i es discuteix, si és que pot utilitzar-se aquest terme, sobre qui el fa millor o qui el fa pitjor en la vida política i social.

Però pensar, i no sols somiar, que el diàleg és possible, i que poden trobar-se punts d’acord entre els qui, des de plantejaments diferents, tenen interès a acostar-se als problemes reals de la ciutadania i tractar de buscar solucions, que mai seran màgiques i que requeriran sens dubte de temps per a la seva efectiva aplicació, a tots, o almenys, a bona part d’ells.

I, deixant-me portar una vegada més per l’alegria contagiosa d’aquests dies, potser convindria recordar que la manera d’abordar els problemes no és mitjançant solucions típiques d’altres èpoques, i que ara desgraciadament tornen a ressorgir, com són les del «ordeno y mando», o dit més clarament, i ometo paraules de mal gust, «perquè ho mano jo».

És no menys cert que costa molt més dialogar que imposar, i al mateix temps és molt més cert que els resultats d’apostar per la primera opció en lloc de la segona són molt més avantatjosos per a la ciutadania a mitjà termini.

«Formulo un desig per a 2026: que la paraula que sigui triada com la més important d’aquest any sigui diàleg»

Però, una altra vegada el «però», per a dialogar fa falta voluntat per part de totes les persones, de tots els grups socials, implicats. I vaja que sí, aquest és un repte de primera divisió que els qui creiem que cal aconseguir-lo hem de posar tot el nostre esforç en aquesta obstinació.

Finalment, formulo un desig per a 2026: que la paraula que sigui triada com la més important d’aquest any sigui justament la que estic repetint en aquest article: diàleg. Per il·lusió, no quedarà, i més important encara, per ganes de contribuir a això, encara molt menys.

I no puc, òbviament, sinó acabar aquest últim article de 2025 desitjant un feliç i solidari any 2026 a tots els lectors i lectors del Diari, i per descomptat a tots els treballadors i treballadors d’aquest.

Subscriu-te per seguir llegint