És possible posar fi a la guerra d’Ucraïna?

A les darreres dècades, Europa ha viscut al seu continent l’aparició o modificació d’una vintena d’estats, des de la reunificació alemanya (1990), la dissolució de la URSS (1991), la desintegració de Iugoslàvia (1991-2008) o la partició de Txecoslovàquia (1993). De tots aquestes casos, només la unitat alemanya, les separacions de Txèquia i Eslovàquia (1993) i de Sèrbia i Montenegro (2006), van tenir un consens total de les parts afectades, inclòs l’estat o estats dels que en formaven part. La Unió Europea (UE), que per interessos geoestratègics va donar suport a tots aquells canvis de fronteres, pels mateixos interessos ha donat un suport total a Ucraïna des de 2014 per a tot el contrari, és a dir per a defensar la integritat territorial, primer davant dels moviments secessionistes i després enfront de l’ocupació russa de bona part del país. La posició de la UE en la guerra d’Ucraïna contrasta especialment amb la que va tenir en els greus conflictes armats de Iugoslàvia durant els anys 1990 i principis dels 2000.

En els dos casos la situació política es va agreujar arrel de canvis polítics molt profunds. A partir de 1990, bona part dels dirigents i activistes polítics de la llavors república federal iugoslava, es van reconvertir en nacionalistes o ultranacionalistes. Per la seva banda, l’any 2014, el govern pro-rus d’Ucraïna va ser derrocat després d’una revolta popular amb alguns clars elements de cop d’estat, instaurant un nou govern pro-occidental. A partir d’aquells canvis de règim, la repressió contra les minories nacionals va anar creixent en els dos llocs, amb conflictes que es van agreujar fins a convertir-se en guerres obertes. Entre 1990 i 1992, Eslovènia, Macedònia, Croàcia i Bosnia - Hercegovina van declarar de manera unilateral la independència respecte Iugoslàvia, amb el suport occidental i majoritàriament per la via de les armes. L’any 2014, Crimea i els anomenats óblast de Donetsk i Lugansk van fer el mateix respecte a Ucraïna, en aquell cas amb l’ajuda russa i també per la via de les armes en els dos darrers territoris. Segons fonts dels tribunals internacionals o de les Nacions Unides, tant a Iugoslàvia com a Ucraïna es van cometre o s’hi han comès greus crims de guerra de les diferents parts enfrontades, especialment per part dels grups paramilitars, però també dels exercits regulars.

Durant els anys 1998 i1999, el suport de diferents països europeus i de l’OTAN a les milícies secessionistes, en aquella darrera etapa a la guerrilla kosovar, va comportar, al mig d’una enorme violència per les dues bandes, el bombardeig de Belgrad i altres ciutats de Sèrbia i Montenegro, per obligar Milošević, llavors president de Sèrbia (1989-1997) i de la darrera República Federal Iugoslava (1997-2000), a admetre una gairebé total desintegració del país. No massa diferent del que ara fa Rússia quan bombardeja Kiïv i altres ciutats importants ucraïneses, esperant que Zelenski reconegui una hipotètica derrota i admeti la pèrdua de Crimea i el Donbass. Sense cap aliat de Milosevic al Consell de Seguretat de l’ONU, les diferents secessions a Iugoslàvia van ser reconegudes pel màxim organisme internacional, amb l’única excepció de Kosovo, que també es va declarar independent el 2008 de manera unilateral, i on ara hi ha una de les bases militars nordamericanes més gran del món. Tot el contrari de les autoproclamades noves repúbliques que reclamaven la secessió d’Ucraïna, ni les posteriors annexions de Putin, amb l’enorme base naval russa de Sebastòpol a Crimea, que no han estat acceptades com a tals pel Consell de Seguretat, pel veto dels diferents països occidentals que en són membres permanents.

Si les guerres iugoslaves van acabar perquè Milosevic no va tenir més remei que reconèixer la seva desfeta militar i la partició de l’estat federal en diferents repúbliques, està per veure si Zelenski acabarà també acceptant la derrota i la partició del país, veient que no té cap possibilitat de guanyar la guerra. És evident que ningú té dret a de pressionar als ucraïnesos perquè acceptin la derrota i la pèrdua de territoris per posar fi al conflicte, però tampoc té sentit que, especialment des d’alguns països de la UE, s’insisteixi en continuar la guerra a qualsevol preu, quan és evident que només amb una intervenció directa de l’OTAN seria possible que Zelenski recuperés la majoria dels territoris perduts, amb el risc greu d’estendre la guerra per tota Europa o, fins i tot, d’un conflicte nuclear.

Subscriu-te per seguir llegint