Europa davant del mirall

Durant anys, Europa es va explicar a si mateixa un conte còmode: les seves democràcies eren prou sòlides, les institucions prou madures i la memòria del feixisme prou viva per contenir l’extrema dreta. Avui, aquell miratge ha saltat pels aires. La dreta radical ja governa, condiciona ministres i marca l’agenda en capitals on abans era impensable. França, Alemanya i el Regne Unit són només l’avançada d’un corrent que ha deixat el centre polític al descobert.

A França, Emmanuel Macron havia de ser el mur de contenció. Però el seu estil tecnocràtic, desconnectat del carrer, i les reformes imposades a cop de decret han erosionat el seu projecte fins a deixar-lo buit. En aquest buit, Marine Le Pen no només ha crescut: ha ocupat el centre del paisatge polític. Agrupació Nacional ja no és el «perill» que cal evitar; és l’opció que milions de francesos veuen com a alternativa.

Al Regne Unit, Keir Starmer va aconseguir una majoria demolidora. Però un cop a Downing Street ha practicat una política de por a la seva pròpia ombra: rectificacions constants, prudència paralitzant i una línia dura en seguretat que ha desconcertat l’electorat laborista. El resultat és que Reform UK, que ha convertit la frustració en bandera, ja supera els laboristes en diverses enquestes.

A Alemanya, Friedrich Merz ha optat per copiar el discurs migratori de l’extrema dreta i per defensar un rearmament accelerat. Però mentre ell competeix en duresa, Alternativa per Alemanya pesca en aigües més profundes: la por al declivi, el malestar social i la sensació que Berlín governa amb el fre de mà posat. Avui l’AfD és la primera força d’oposició i ja no només incomoda: condiciona.

El patró és clar. Davant l’auge de l’extrema dreta, el centre ha decidit mimetitzar-ne el discurs. I ha comès l’error elemental: quan copies la dreta radical, la fas més respectada, més creïble i més forta. Els votants sempre prefereixen l’original a la imitació tímida.

Però no tot Europa avança cap al precipici. A Dinamarca, els socialdemòcrates han entès que el debat només es pot recuperar si hi ha projecte. Fermesa en immigració, sí, però combinada amb una reindustrialització verda que ha desplaçat la discussió cap a prosperitat, innovació i futur. Quan hi ha idees, la por retrocedeix.

A Espanya, Pedro Sánchez ha mantingut l’extrema dreta a ratlla amb polítiques redistributives, pujades del salari mínim i una agenda social que ha mobilitzat sectors que en altres països han desertat. Es pot discutir el seu estil, però el resultat és innegable: Vox no marca l’agenda nacional.

La lliçó és simple: l’extrema dreta es combat amb projecte, no amb imitació; amb futur, no amb resignació; amb política, no amb por.

França necessita un impost sobre el patrimoni que frenaria desigualtats i reconstruiria la confiança amb les classes populars. El Regne Unit ha d’afrontar el drama del cost de la vida i recuperar l’agenda verda. Alemanya només sortirà del seu bloqueig si abandona l’ortodòxia fiscal i aposta per infraestructures, habitatge i transició energètica amb ambició real.

Si no ho fan, el 2030 pot trobar una Europa governada per forces que desmantellaran el Pacte Verd, multiplicaran deportacions, blindaran fronteres, privatitzaran serveis essencials i assenyalaran minories com a cap de turc. No és ciència-ficció: és la inèrcia actual.

La majoria dels ciutadans europeus no volen l’extrema dreta. El que volen és una alternativa que soni a veritat, no a gestió del mentrestant. En un continent on el 72% creu que els governs naveguen sense rumb, segons l’últim Eurobaròmetre, el repte no és contenir la por, sinó substituir-la per horitzó. Europa no es defensarà sola. Necessita coratge polític. I el necessita ara.

Subscriu-te per seguir llegint