Opinió | TAL COM RAJA
El món rural i la pesca estan al límit
Aquest any que tanquem deixa una evidència difícil de negar: el món rural i el món de la pesca estan al límit. No per manca de treball, ni de vocació, ni d’esforç. Ho estan perquè les decisions que els afecten es prenen massa sovint lluny de la terra i del mar, sense escolta ni coneixement real del territori.
Pagesos, ramaders i pescadors no demanen privilegis. Demanen respecte i sentit comú. Demanen poder viure de la seva feina sense sentir-se criminalitzats, vigilats o ofegats per una burocràcia creixent. Demanen ser escoltats abans de legislar. Però el que troben és un excés de normes, costos inassumibles i una pressió fiscal i administrativa que no té en compte la realitat del camp ni de la mar.
Ens parlen constantment de sostenibilitat i de l’Agenda 2030. Però la pregunta és inevitable: quina sostenibilitat és aquesta que fa inviable produir aliments aquí mentre s’importen tomàquets del Marroc o taronges de Sud-àfrica? Quin sentit té exigir cada cop més als nostres productors mentre obrim el mercat a productes que no compleixen els mateixos estàndards socials, mediambientals ni sanitaris?
Ara, per acabar-ho d’arreglar, se’ns anuncia l’obertura de les portes del Mercosur. Més importacions, més competència deslleial i més pressió sobre uns sectors ja ofegats. Si aquest és el model, la pregunta és clara: on acabarem? Quin futur li queda al productor local, al pagès, al ramader o al pescador artesanal?
Parlem de quilòmetre zero mentre condemnem el producte de proximitat a no ser rendible. Defensem el medi ambient en els discursos, però abandonem pobles i ports, sense relleu generacional, sense serveis i sense futur. Aquesta no és una transició verda justa; és una desconnexió absoluta entre el relat polític i la realitat.
En el cas de la pesca, la situació és igualment preocupant: quotes mal ajustades, vedes imposades sense consens, costos energètics desbocats i una regulació pensada més per a despatxos que per a cobertes de vaixell. Mentrestant, el peix que aquí no es pot capturar arriba de fora, competint en clara desigualtat.
I després ens sorprenem quan explotacions tanquen, quan barques queden amarrades definitivament o quan pobles sencers perden vida i activitat.
El món rural i la pesca no són passat. Són futur, si els deixem respirar. Són sobirania alimentària, equilibri territorial, economia real i identitat. Però això exigeix coratge polític: menys dogma, menys agenda imposada i més sentit comú. Menys relat i més coherència.
Si no reaccionem a temps, no només perdrem sectors essencials. Perdrem país.
Subscriu-te per seguir llegint
- El consell d'un expert en seguretat que sorprèn els usuaris: No deixis la clau al pany a la nit
- La Policia Municipal d'Olot, pionera a Catalunya en participar en un intercanvi formatiu amb la Nacional Francesa
- POLÈMICA: Un bar comença a cobrar 10 euros per veure els partits en el seu local
- «Pensava tenir un sobresou del futbol; i ara estic a un pas de viure'n al 100%»
- Els Mossos xifren en 400 els multireincidents que delinqueixen a la Regió de Girona
- «Jo no volia ser monja, vaig pensar que no aguantaria ni un dia»
- Un assessor de Mazón 45 minuts abans de l’Es Alert: «Hi haurà un munt d'afectats»
- Veïns de Salt ja havien entrat una instància a l'Ajuntament queixant-se dels sorolls de l'autopista
