Salvador Illa i el votant mitjà

No conec Salvador Illa, vagi això per endavant. El segueixo als mitjans de comunicació i és un polític que respira confiança. El veig com un socialdemòcrata, però molt a prop de la democràcia cristiana. Ha arribat a la presidència de la Generalitat de Catalunya en uns moments de crisi de la seva família política a nivell espanyol i europeu. Els socialistes avui a la UE estan en franca minoria i els democratacristians han desaparegut a Espanya com a força política i més enllà de les fronteres s’estan veient superats per l’extrema dreta com és el cas de França, Alemanya o Itàlia.

Totes les enquestes indiquen en un futur una fragmentació del panorama polític català amb l’aparició d’una nova formació com Aliança Catalana. Serà difícil, molt difícil, la governabilitat i més si formacions com Junts, ERC o Comuns s’entesten a posar pals a les rodes a la gestió del president. Els ciutadans voten perquè se’ls solucionin els problemes i si no se’n van als populismes radicals que avui a casa nostra són d’extrema dreta.

Darrerament s’està veient com molta gent a l’hora d’anar a votar ja no ho fa en favor d’una gestió eficient. La manera d’exercir aquest dret avui s’executa més pensant en la identitat o contra classe política dirigent.

La irrupció a Catalunya de l’extrema dreta és ja inqüestionable i dos partits al meu entendre en sortiran nafrats i aquests són el PSC i Junts. Estaríem d’acord ara mateix que caldrà veure la magnitud de les lesions.

Vox gaudeix d’un nínxol de vots molt important –més que el PP– en l’àrea metropolitana de Barcelona; és a dir, en les zones urbanes. Té un suport garantit entre les classes mitjanes i baixes que culpen la immigració de tot: des de l’aprofitament dels serveis públics a l’atenció sanitària o a les beques en l’àmbit educatiu.

Aliança Catalana es mou en les zones rurals. Fins i tot s’ha marcat un full de ruta a tota la zona de l’eix transversal a on pensa gaudir de presència municipal en la majoria dels pobles i ciutats. El seu vot prové de les classes mitjanes i altes que veuen en perill la seva identitat. I darrerament ja s’hi atansen electors molt llunyans del camp independentista.

Són dues formacions que van a l’alça i que ja no generen rebuig, sobretot Vox. Molts joves hi veuen la solució a les seves inquietuds. Aquest creixement coincideix amb la crisi de les democràcies liberals que s’han vist superades per l’ultranacionalisme que avui opera des dels Estats Units amb Donald Trump al capdavant. Estem davant d’una aposta clara en favor de la supremacia racial. És allò que prediquen els seus líders: nosaltres contra els de fora.

Aquest posicionament és difícil de combatre’l des d’un punt de vista intel·lectual. No es parla de gestió, sinó de qüestions que només es poden defensar des dels insults, les mentides i les mitges veritats, amanits amb dosis d’agressivitat.

No hi ha dubte que Salvador Illa no ho tindrà fàcil. Al meu entendre, només podrà surar si és capaç d’ocupar la centralitat política del país i establir-se com l’equilibri entre extremismes, com estableix el teorema del votant mitjà. Si les seves decisions es basen només en posicionaments d’esquerres el seu futur no serà massa galdós. Sense anar massa lluny el dret a l’habitatge és molt respectable i les polítiques públiques en aquest sentit, imprescindibles. Però no es poden criminalitzar aquells ciutadans –molts d’ells pensionistes– que, fruit d’un sacrifici en l’estalvi, gaudien fins ara de l’ingrés d’un o dos pisos de lloguer que vist el panorama actual els han retirat del mercat.

És evident que cal defensar el treballador, però també cal respectar l’autònom, el petit empresari o el comerciant que cada matí aixeca la persiana del seu establiment i paga religiosament els impostos.

Si Salvador Illa sap conjugar aquestes dues realitats des d’un posicionament polític renovat o, dit d’una altra manera, des d’una socialdemocràcia fresca d’idees, el seu lideratge es consolidarà. Contràriament, no podrà aturar els actuals indicadors de les enquestes.

Subscriu-te per seguir llegint