Van somiar un país lliure que no podran tenir

Els darrers soldats de l’exèrcit espanyol sortien del Sàhara a primera hora del matí d’avui fa cinquanta anys i deixaven en mans del Marroc i Mauritània la que havia estat la 53a província espanyola. Tot s’havia precipitat poques setmanes abans de la mort de Franco, quan ja es veia que el final del dictador era imminent. A Madrid, Espanya, el Marroc i Mauritània van signar un acord tripartit segons el qual Espanya cedia l’administració del territori als altres dos països, tot i que, en teoria, en conservava la sobirania.

Aquell final d’any va ser complicat. El rei del Marroc, Hassan II, volia aprofitar la debilitat espanyola, deguda a la malaltia terminal de Franco i als canvis polítics que s’albiraven, per forçar la situació i quedar-se amb una part important del Sàhara. Per aconseguir-ho va organitzar la Marxa Verda, amb la participació de 350.000 civils marroquins (incloent-hi dones i nens), que van ser mobilitzats en trens i camions cap a la frontera. Fins que no es va signar el Pacte Tripartit de Madrid, la situació era molt tensa. Els soldats de lleva estaven avisats que en qualsevol moment podia esclatar el conflicte si la mobilització de Hassan II aconseguia esquerdar la frontera, tot i que el territori havia estat minat i les tropes espanyoles s’havien retirat uns quants quilòmetres cap a l’interior per evitar el contacte.

Però el pacte entre els tres països va desmobilitzar la Marxa Verda. Hassan II va declarar que la marxa havia aconseguit els seus objectius i va ordenar la retirada dels civils. Sabia que, en qüestió de dies, podria fer entrar les seves tropes al Sàhara i, per tant, l’hostilitat que havia demostrat fins aquell moment es va convertir en paraules d’agraïment cap a Espanya.

L’11 de desembre, en un matí assolellat, els soldats espanyols van poder veure, des de la llunyania, com s’acostava cap a ells una gran columna militar. Al principi només divisaven una imatge diminuta de camions que sorgien de l’horitzó i que pausadament s’apropaven. A mesura que es van anar acostant, es van adonar que era una columna militar infinita de camions carregats de soldats, que feien cara de no tenir-les totes i que, quan van passar per davant de les casernes dels soldats espanyols, els saludaven amicalment i els tractaven «d’hermanos».

Aquells soldats van ser allotjats en algunes casernes que ja havien estat abandonades per l’exèrcit espanyol i, durant algunes setmanes, mentre es desmantellaven les instal·lacions militars del territori, van conviure a la capital del Sàhara soldats marroquins i espanyols en quarters que estaven a tocar l’un de l’altre. Aquells dies van ser especialment difícils, sobretot les nits, que eren temibles. Qualsevol soroll fora del normal, qualsevol figura evanescent, podia provocar una ràfega de trets dels soldats alauites.

La gent del Polisario havia emigrat a campaments com Guelta Zemmur o Um Draiga, dins el mateix Sàhara. Confiaven que l’ONU posaria remei a la situació creada i que al final podrien tenir un país lliure i independent, sobretot perquè el Tribunal Internacional de Justícia de la Haia havia dictaminat que no hi havia vincles de sobirania que impedissin l’autodeterminació del poble sahrauí. Però al cap de poc van haver de migrar als campaments de Tinduf, a Algèria, i cinquanta anys després encara hi són.

Sembla que el somni de l’autodeterminació s’ha esvaït per les decisions, primer d’Espanya i, després, de l’ONU. El govern espanyol ha donat aquest any el seu suport al Pla d’Autonomia del Marroc com la base «més seriosa, realista i creïble» per resoldre el conflicte. I la Resolució 2797 de l’ONU, també de 2025, dona suport al pla d’autonomia com a base principal de negociació. És a dir, que el Sàhara serà una autonomia marroquina i no un estat independent: no el país lliure que havien somiat.

Subscriu-te per seguir llegint