La corrupció és una droga eufòrica

A Nixon el perseguiria tota la seva vida una foto en què esclata en riallades, servida amb el peu «de què riu aquest home?» L’interrogant despectiu el va perseguir fins que va quedar atrapat a les xarxes del Watergate. Les limitacions expressives d’aquell president transformaven el riure en una ganyota feridora, un sentiment de rebuig estètic que es rescata davant l’entusiasme que mostren els Koldo, Aldama, Ábalos i companyia en l’execució gravada de les seves tasques corruptes. Amb Santos Cerdán en el paper de l’Harpo emmudit, el lliurament optimista als seus tripijocs obliga a un nixoníà «de què riu aquesta gent?»

Els científics haurien de prendre’s un descans en la investigació de l’efecte de les xarxes socials en els altres, per concedir una oportunitat al mesurament dels efectes de la corrupció sobre els cervells. Qualsevol lector dels WhatsApps intercanviats per la trama socialista observarà que la corrupció desfermada funciona com una droga que provoca un sentiment d’eufòria, és un estimulant més potent que la cocaïna. Els conjurats tenien la sensació d’estar fabricant un món nou, mostren una satisfacció molt superior a la d’altres exercicis humans, i que ni tan sols ve justificada per les quantitats percebudes com a recompensa. Presumptament, és clar.

En diferents dosis, aquesta eufòria guanya Lligues, Grand Slams o fins i tot Premis Nobel. L’esforç associat a la corrupció va ser encapsulat per la revista satírica The Onion en un titular inigualable, «Policia infiltrat descobreix que el narcotràfic és un treball dur». Per detectar i contrarestar els corruptes, tasca en què el PSOE ha fracassat amb estrèpit, no serveix de res esquinçar-se les vestidures i delectar-se amb els aspectes més sòrdids. És procedent esbrinar les recompenses no només econòmiques de saltar-se la legalitat des del mateix temple de la llei, amb una abnegació que els implicats no van desplegar en cap altre capítol de la seva biografia.

Subscriu-te per seguir llegint