El difícil aprenentatge

Un estudiant de filologia ha realitzat un estudi dels termes usuals en un taller de «mestre d’aixa», dels últims on es construïen barques de fusta a la manera artesanal, fa temps. Surten paraules com quartres, manegueta, escollat i moltes més, paraules que varen ser cuites al forn d’un vell ofici que se servia d’unes eines com el calafat, els aixols i les ungles de cabra. Tot allò que és vell, de tant vell, ja sembla nou. Són paraules que si no fos la mà i la vocació dels estudiosos que se les enduen a una possible tesi doctoral o a un treball de recerca, podríen passar a un oblit immerescut. Quedarien per aprendre.

Una de les crisis actuals és la del aprenentatge i no pas únicament en el referent als oficis manuals. Aprendre és adquirir coneixements i pràctica. De fet, avui no existeix el terme «aprenent», un primer escaló al món laboral. Avui el terme feriria alguna sensibilitat perquè tothom ja en torna, de moltes coses, tothom vol ser més llest i més aviat. Amb un cop de mòbil, tot resolt. En una altra època els aprenents eren gairebé esclaus sense respir, amb una convivència integral amb l’ofici que aprenien, i moltes vegades suposava cohabitar físicament al mateix lloc de treball, botiga, taller o magatzem : dormir a sota el taulell de la mateixa botiga. I ja no cal dir que el sou era molt curt. Certifiquen els historiadors que a l’època de la Revolució Industrial, de renom a Catalunya, els salaris són indicadors de la situació laboral : una dona cobrava la meitat del salari d’un home, i els nens i nenes que treballaven a les fàbriques cobraven la meitat del salari d’una dona, o sigui la quarta part del salari d’un home. Evidentment aquest quadre no pot ser presentat com a model, quan es reivindica l’aprenentatge com un fonament de la formació laboral.

L’aprenent voluntariós i amb desig de promoció s’esforçava a passar de les situacions particulars a la norma útil pel futur, i adquirir la pràctica que li ensenyava el mateix dia a dia del treball, mitjançant l’observació i el lèxic convenient. Avui no es dóna massa aquest procés d’aprenentatge; potser també seria dificil trobar ensenyants amb paciència per donar explicacions a uns adolescents que no solen escoltar massa o estan distrets amb els ginys més inversemblants. En el terreny de l’educació hi ha professors que tenen deixebles que interpreten algun ensenyament com una humiliació. I això en una època en que toca aprendre tantes coses. I l’aigua que baixa, amb el rostre o careta de I.A.

La crisi de l’aprenentatge va començar llavores que a molts països es va entrar als desevolupaments successius després de les diverses postguerres, de durades i intensitats diferents. A l’Estat espanyol aquesta circumstància es deia ben oficialment «Plan de Desarrollo Económico y Social» i va representar una sortida de l’extrema pobresa, però se saltaven a la brava les successives etapes del necessari aprenentage, que es podien cremar ràpidament : es parlava de la «formación acelerada», que buscava enlluernar, però era un pedaç. L’aprenentatge ja es feia més curt. Un paleta no es mai un peó amb traça i valerós. Un ebanista no és un fuster..

Fa uns anys la Generalitat de Catalunya, nerviosa, va engegar un eslògan que deia «La feina mal feta no té futur.» Però no s’obrien noves escoles d’aprenents. Ara que hi ha tantes comissions de seguiment i etcètera, seria bo esbrinar si a tota la feina mal feta llavors li ha succeït allò que anunciava l’eslògan. Hauríem d’entrar a treballar a la nova botiga de la Transparència. De tot s’ha de ser aprenent.

Subscriu-te per seguir llegint