Aquest any serà pitjor

No estem acostumats que els nostres dirigents ens parlin en aquests termes. En el meu període com a polític se’ns deia que no parléssim en negatiu, que la gent precisa de certeses i d’esperances; que tot allò que s’apartés d’aquest guió restava vots o creava pessimisme i desesperació. Eren contundents: no ens deien que l’antònim de certesa era dubte o escepticisme; tampoc que el contrari de desesperació era esperança. Anaven al gra: dir pessimisme o desesperació (parlar en negatiu) comportava perdre les eleccions o, si no res més, el favoritisme dels partidaris de la nostra ensenya. El mal menor: embrutar el llenguatge polític amb falsedats.

Ha passat mig segle de la mort d’en Franco i la comunicació política a Espanya segueix ancorada en la veritat revelada pels publicistes durant la Transició i importada dels EUA de Nord-amèrica: no parlar mai en negatiu. Així anem: els uns per una cosa i els altres per una altra, aquí ningú diu la veritat, s’ha perdut el senderi i tots els actors polítics van a la deriva; fins i tot no pocs líders empresarials.

No sembla passar el mateix a Itàlia: en la seva residència oficial, el Palau Chigi, la primera ministra, Giorgia Meloni, en ple Nadal, ha gosat trencar el got de les irrefutabilitats, treure el cap per la sala que aplegava els seus servents i proclamar amb tota naturalitat que si l’any 2015 les coses havien sortit malament, anirien pitjor l’any 2026. Vaja, que ha fet un xargayó!, només un dia abans que el company de pàgines i antic director del Diari de Girona vaticinés que, si no s’hi posa remei del bo i no pas aigua de farigola, com bé fent-se, el Girona FC a Segona el trobaríem l’endemà mateix de finalitzar la lliga. Un servidor es creu els dos presagis pels coneixements de què disposen ambdós nuncis.

El vaticini de Meloni es troba avalat per aquesta cafetera que es diu Unió Europea. Cafetera entesa com a objecte o aparell molt vell que ja no funciona bé. Una UE cremada per l’agenda burocràtica i pel seu paquidèrmic anar fent, menyspreada per «l’amic americà», que tantes vegades l’ha tret del fang, i ridiculitzada per aquest sinistre personatge que és Vladímir Putin. En aquest tèrbol panorama, Meloni ha fet d’Itàlia la reina del cabaret europeu, deia el veterà i prestigiós periodista madrileny Jesús Cacho fa uns pocs dies, i m’empipa no poder contradir qui també fou periodista parlamentari i, per tant, conegut i apreciat per aquest articulista.

En Cacho es basava en el que acaba de dir el Financial Times: «Itàlia continua sent la vuitena economia del món i la tercera de la UE. És la segona potència manufacturera del continent, amb exportacions de més de 600.000 milions i un sòlid superàvit comercial. Sectors com maquinària, tecnologia, disseny, components, farmàcia, moda i alimentació funcionen gràcies a xarxes denses de pimes, flexibles i competitives»… i no li té por a Rússia ni a cap altre estat.

El periòdic del Regne Unit, un diari internacional d’economia considerat un clàssic d’alta reputació i que en els anys recents s’ha convertit en el diari de categoria més venut del món, diu endemés que «Europa hauria d’aprendre d’Itàlia», un país que està demostrant què passa «quan l’estabilitat política, la credibilitat fiscal i la fortalesa industrial van de la mà», afegint-hi i concloent que «els mercats i els inversors ho tenen clar: Itàlia s’ha convertit en una història d’èxit». Ho deixo aquí, no sigui cosa que en Vall Clara i l’alcalde Salellas, dos progres que sempre han viscut «del cuento», em qualifiquin de neofeixista per invocar Meloni en positiu.

Imaginin-se per uns moments què succeiria aquí si Felip VI no visqués dels sobreentesos als quals es veu abocat a recórrer any rere any quan s’adreça als espanyols en el seu missatge de Nadal i posés la directa. Perquè, com ja va succeir amb el seu pare regnant, a Felip VI ningú li planta cara, i tots li posen catifes, excepció feta de les mamarazzis i gent hortera com elles, que viuen de fets escabrosos atribuïts a les royalties.

Veurem què passa quan ja no sigui rei; que li ho preguntin a Joan Carles I, l’emèrit que emèrit no és, per la senzilla raó que segueix essent rei segons la Constitució de 1978 malgrat que abdiqués. Quan el rei fill parla no fa com la primera ministra italiana, que enforquilla la realitat i per això l’entén tothom, sinó que verbalitza missatges entre línies, idees i intencions suposades, diu sense dir, i així va tirant en la creença que rei constitucional és, atès que els discursos no són redactats a la Zarzuela, la seva residència oficial, sinó a la Moncloa, casa del cap del Govern d’Espanya.

Fa exactament allò que se li atribueix a Francisco Franco, dictador, quan l’anava a veure un pesat de províncies: «Mi consejo: haga como yo; no se meta en política». L’única cosa que ens salva del pànic és Darwin: «La progressiva degeneració de l’espècie humana es percep clarament en què cada cop ens enganyen persones amb menys talent». I ens conformem!, perquè en el fons sabem que amb elles tot anirà a pitjor, com diu Meloni.

Subscriu-te per seguir llegint