El color dels Reis

Seguint un antiga tradició del món cristià, el proper dilluns ens arribarà la «nit màgica», aquella que, seguint un misteriós estel, portava cap a Betlem tres personatges amb presents per a un nen anomenat Jesús fill de Josep i María que havia nascut uns dies abans mentre feien camí cap a l’empadronament ordenat per César August no fos cas que les autoritats els consideressin il·legals i els retornessin a Natzaret. En arribar, però, i en no trobar lliure ni una senzilla fonda o un habitatge en condicions per l’allau de gent que frisava per empadronar-se i no patir les ires dels romans que manaven a Palestina, varen acabar com tants altres sense sostre en una mena de refugi precari amb un pessebre on la dona, embarassada de nou mesos, va donar a llum un nen que immediatament es va fer córrer que era el fill de Déu i rei dels jueus. Diuen que la brama va arribar molt lluny fins el punt que tres homes procedents der Pèrsia es varen desviar del seu camí per venerar aquella divinitat recent nascuda portant-li alguns presents, especialment allò que traginaven a les seves alforges: or, encens i la mirra, una goma resinosa i aromàtica que devien pensar era ben escaient atès el lloc escassament higiènic i poc ventilat on es trobaven, amb un bou i una mula fent costat al matrimoni i a la criatura recent nascuda.

Eren, però, reis veritables els tres individus que es varen apropar al lloc improvisat on Maria havia infantat? L’origen de la tradició arranca d’una anotació a l’Evangeli de Sant Mateu que cita la presència d’uns “magoi” (savis, astròlegs o mercaders) arribats d’Orient però sense esmentar-ne ni quants eren, ni els seus noms ni, evidentment, el color de la seva pell. Va ser molts anys després, ja en època medieval, que es va començar a donar forma a l’antiga llegenda del nen convertit en fill de Déu i es va convenir que els “magoi” citats a l’Evangeli podien ser en realitat uns reis de debò que decidiren adorar al nen Jesús com el messies promès. Així, a poc a poc, es va anar madurant aquella idea fins incorporar-la com a ben certa, de tal manera que al segle XIX ja es va consolidar i s’iniciaren així les primeres cavalcades-espectacle a manera de celebració infantil amb repartiment de regals inclosa, emulant d’aquesta les celebracions nòrdiques de Pare Noel o Santa Claus que a la vegada també bevien de les mateixes fonts místiques.

A la ciutat de Girona, pocs dies abans de les celebracions nadalenques un col·lectiu anomenat «Cacau i Negritud» va protestar perquè els membres del seguici del rei Baltasar se’ls pinta de negre bo i titllant aital tradició gironina de «racisme», «burla» i «discriminació». Uns insults en tota regla que l’organització de la Cavalcada ha considerat «terriblement injustos» i no només perquè des de fa anys la cavalcada es caracteritza per ser paritària, inclusiva i ciutadana, sinó perquè la seva preocupació ha estat sempre la d’oferir un espectacle per a la mainada en aquesta nit màgica de l’arribada dels Reis d’Orient. De debò algú a Girona es pot creure que els Manaies es mereixen aquests odiosos qualificatius de racistes i sectaris quan el cert és que per fer realitat la diversitat que hi ha a la ciutat la cavalcada ha anat incorporant persones blanques, negres i asiàtiques? Desconec si el col·lectiu que ha protestat també està en contra la presència femenina i no em consta que hagin fet cap pas per col·laborar perquè hi hagin més «afrodescendents» al seguici reial, gent disposada, és clar, a assistir als assaigs, tocar instruments de música, etc. Potser cal recordar que a l’època medieval els tres reis es representaven de color blanc fins que (com es pot comprovar a les sales del MNBAC) ja ben entrat el segle XII un d’ells apareix de color negre. Segurament un anònim pintor, sense ànim de burla, va voler donar-li una pàtina de color que, amb el temps, va fer fortuna. En un món canviant i abocat a les dinàmiques del consum desaforat, la cavalcada és manté avui gràcies als Manaies com una festa més cultural i lúdica adreçada als infants que no pas una celebració religiosa. Combatre, el racisme, però, hauria de ser quelcom més important i transcendent que la recerca de focus mediàtics a l’empara del rei Baltasar.

Subscriu-te per seguir llegint