Personatges excèntrics del procés

Durant els anys més calents del procés, van adquirir rellevància pública una sèrie de personatges excèntrics, fins aleshores desconeguts, que podrien figurar en un museu d’antropologia. Em quedo amb dos: Joan BonaNit i Rai López. Hi podria afegir Joan Canadell, diputat al Parlament i expresident de la Cambra de Barcelona, que conduïa amb una careta de Puigdemont al seient del copilot, però els dos citats són molt representatius del grau de friquisme que va imperar en una part important de la vida pública catalana durant una llarga temporada.

Joan BonaNit, pseudònim de Joan Porras, que fins i tot té pàgina a la molt nacionalista Viquipèdia en català, va acudir durant 771 dies, pels volts de tres quarts de nou del vespre, als afores de la presó de Lledoners, a desitjar, megàfon en mà, «Bona nit» als presos del procés. Joan Porras anomenava un per un a cada dirigent independentista que estava reclòs en el centre penitenciari. Fins i tot va arribar a publicar un llibre titulat «Història d’un crit», amb pròleg de Carles Puigdemont.

Un altre dels personatges va ser Rai López, de les Terres de l’Ebre, que la primavera del 2019 va recórrer 1.300 quilòmetres a peu fins al santuari de Carles Puigdemont, a Waterloo. Rai López va fer aquesta heroïcitat amb una urna de l’1-O a l’esquena amb la intenció de recollir algunes firmes a favor de l’«autodeterminació» de Catalunya. Arribat a Waterloo, va rebre la felicitació entusiasta de Pilar Rahola: «Meravellós! Sou uns cracks». A la tornada va portar terra de la mansió de Puigdemont, com a símbol de ves a saber què: «La marxa a peu acaba –va escriure–, però el camí continua fins a aconseguir la República Catalana» (de moment, haurà d’esperar). I no podia faltar a la festa el president més excèntric que ha tingut mai Catalunya, Quim Torra, que va acceptar una invitació de Rai López per anar a menjar arròs amb cranc blau del Delta de l’Ebre, acompanyat, ben segur, amb algun traguinyol de ratafia. Les seves extravagàncies no van acabar amb l’excursió a Waterloo, un parell d’anys després es va saber que fou captat pels serveis d’intel·ligència espanyols (una vegada més, se non è vero, è ben trovato) perquè filtrés informació de Puigdemont i Junts. Ell, al seu torn, s’hauria ofert al cap de gabinet de l’expresident català, Josep Lluís Alay, per fer d’agent doble i passar informació falsa a Espanya. Ni Mortadelo i Filemón ho haurien superat.

El problema és que aquestes «frikades» no van acabar quan el procés va passar a millor vida. Continuen. Fa unes setmanes, explicava que Jordi Domingo, actual president d’aquell Consell de la República que havia de ser l’eina decisiva per aconseguir la independència, havia proposat endarrerir una hora el rellotge dels catalans per diferenciar-nos de la resta d’Espanya. I, ara fa gairebé un mes, segons va informar Vilaweb, uns dos-cents independentistes varen jurar les «constitucions catalanes vigents el 1714», en un acte promogut per l’ANC. Aquesta entitat va reivindicar uns texts de la Cort General de Catalunya fets a Barcelona l’any 1283, i que, segons van explicar, la versió més recent data de 1706. Com que són experts en jugades mestre, van escollir el 6 de desembre, Dia de la Constitució espanyola, per celebrar aquest jurament, i tornar tres-cents anys enrere, una època en la qual, com tothom sap, a Catalunya ja existia llibertat, democràcia i estat del benestar. «Avui, 6 de desembre, es commemora el dia que els espanyols van votar la constitució del 1978. La seva, que no la nostra. Nosaltres, els catalans, tenim unes constitucions pròpies de més de 700 anys d’història», va dir el secretari general de l’ANC, Jordi Altarriba, i les va definir com a «justes i inderogables», que, elaborades bàsicament pel sector eclesiàstic, devien ser molt democràtiques.

Un altre personatge excèntric d’aquesta nova tongada és l’advocat Quim Gonter, que ha sol·licitat a la Generalitat conèixer el nombre total de persones que van votar en l’il·legal referèndum de l’1 d’octubre de 2017. «És de sentit comú –ha explicat Gonter al diari El Món–, perquè vuit anys després encara no es coneixen les dades totals de participació registrades electrònicament». Sort que els seus van governar fins 2024! El tal Gonter està disposat a anar a totes, i per això ho demanarà a l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades. Haurem de romandre amatents als resultats que obtindrà, i també a l’aparició de la pròxima frikada. No descansen.

Subscriu-te per seguir llegint