La classe política en crisi, no la política

Cada vegada que veig les imatges d’un grup ciutadà proferint crits i exhibint pancartes domèstiques cap a mig matí a l’entrada d’un jutjat -i no han esmorzat fetge ni foie-, em pregunto si no tindran res millor a fer. Sobretot quan el cerimonial té lloc a les portes de l’ostentós Tribunal Suprem. És molt probable que aquestes persones no siguin víctimes o perjudicats a la recerca d’un mínim acte de venjança, ni tampoc desocupats amb una alta consciència social que decideixen invertir el seu temps de lleure en una assonada de carrer. El més versemblant és que siguin personal de base dels partits polítics, és a dir, classe extractiva. Abans enganxaven cartells a canvi de l’entrepà i del meritori corresponent; ara hi acudeixen amb pancarta a la mà i, de vegades, amb algun xiulet perquè els gravin als informatius de les televisions.

A més d’aquestes escenografies, resulta que una bona quantitat de casos de corrupció de la classe política, investigats als tribunals espanyols, provenen de demandes interposades pels mateixos partits polítics, o per sindicats, fundacions, fins i tot grups filopolítics directament al servei d’una finalitat discursiva: el greuge de l’adversari. Donada aquesta situació coneguda, tots els polítics -amb poques excepcions- assumeixen resignats el discurs oficial de «respecte a les decisions judicials», ja saben, la separació de poders que es postula com a ideal de sa equilibri institucional des dels temps de l’il·lustrat bordelès Baró de Montesquieu.

A la pràctica, no és així. Ho demostra el llarg bloqueig que va patir el Consell General del Poder Judicial -que de nou ha entrat en crisi-, o l’absurd de conviure amb un estament judicial que es pot associar en organitzacions professionals que autodeclaren la seva ideologia: conservadors, independents, progressistes… Ho analitzem com ho analitzem, però la ideologia és la clara avantsala de la posició política, el sistema de creences que, com a mínim, proporciona les simpaties partidistes, per la qual cosa resulta molt difícil d’entendre l’equitat judicial en aquest context, sobretot quan les lleis no deixen de ser ordenacions proposades des de la dominació política de l’aparell legislatiu. Almenys, la judicatura té elements que relativitzen les seves decisions gràcies a les apel·lacions i als recursos davant instàncies superiors, com a les Reials Audiències que van desenvolupar els juristes castellans.

No és el cas de l’actual classe política, els professionals de la qual conformen un estament extractiu, redefinit fa uns anys per l’economista català César Molinas, un exmilitant juvenil del PSUC, valgui la paradoxal biografia circumstancial. Molinas calculava en uns 300.000 el nombre de persones dedicades a treballar en la política del nostre país: hi són tots, diputats i regidors, ministres i secretaris, assessors i personal de les empreses públiques nomenats per confiança. Un muntatge que va engreixar-se notablement amb la creació de les autonomies, però que també està motivat per la petita dimensió dels municipis, la perpetuació de les diputacions provincials, la creació del Parlament Europeu i per l’abundància de les esmentades empreses sota control de les administracions públiques.

Seria un error criticar aquesta proliferació d’agents de la política només pel seu nombre ni, naturalment, pel seu caràcter territorial. El problema deriva de la seva manca de productivitat i dinamisme emprenedor, del seu esperit acrític i del seu allunyament de la societat real i, per tant, de la seva economia. Només els grups humans desenvolupats actuen i creuen en la política. No és possible avançar sense política, però tampoc sembla que millorem sense les reformes polítiques pertinents. Com diria Winston Churchill, la democràcia és imperfecta, però és el menys dolent dels sistemes coneguts. Churchill, que fou aristòcrata, liberal i més tard conservador antitotalitari, en realitat assenyalava que la democràcia ens ensenya a saber conviure i debatre amb aquells que pensen de manera diferent a nosaltres. Convindria recordar-ho ara que se la qüestiona.

Vivim en allò que els intel·lectuals van anomenar fa dècades «la societat de masses», la capacitat de la qual per emancipar-se de totes les alienacions que pateix és menor a cada etapa de la sofisticada i accelerada comunicació actual. En plena eufòria digital i les seves fatals conseqüències pedagògiques a les nostres escoles i instituts, expectants i alhora esglaiats per les interferències que la intel·ligència artificial ja ha començat a crear, resulta suïcida obviar el problema de les disfuncions del sistema polític democràtic, inhibir-se o donar per perduda la conjuntura. Va passar amb el Brexit i està passant ara mateix. Una pel·lícula que han fet desaparèixer de les plataformes, La guerra incivil (2019), ho mostrava amb cruesa: les peripècies i manipulacions de l’actor Benedict Cumberbatch en el paper del cervell estrateg -Dominic Cummings, exassessor del ministre d’Educació-, al capdavant de la campanya «leave» per la sortida del Regne Unit de la UE.

Mentrestant, els partits es limiten a exercir l’autobombo i a fer d’oficines d’ocupació per als seus, a esperar els errors del rival per assolir el poder i iniciar així un millor repartiment de prebendes. I costa de creure que, com van fer les Corts del franquisme -obligades aleshores per poderoses circumstàncies-, els nostres actuals representants siguin capaços d’autoreformar-se per superar l’enorme crisi de credibilitat que pateixen. D’alguns temes relacionats amb tot això, precisament, va parlar divendres a Oviedo el pensador Byung-Chul Han, a l’espera que les democràcies reaccionin i la política recuperi el sentit comú, la responsabilitat i el respecte. Ho diuen també els empresaris: amb tanta baralla i flagel audiovisual com ens mostren els polítics, no hi ha fraternitat possible.