La gran literatura persa

Darrerament la publicació de La conversa dels ocells de Farid ud-Din Attar i de Tots els motius de l’èxtasi i La copa d’or de Hafez de Xiraz ha fet renéixer entre nosaltres la fascinació per la literatura persa medieval, d’una qualitat prodigiosa i on cal situar també figures del mateix univers i període com Rumi i Omar Khayyam. Hi trobem l’expressió d’un misticisme sufí d’una sensualitat exquisida. L’espiritualitat islàmica hi conflueix amb una celebració amorosa que genera una identificació que nodrirà aquests textos, però que també inspirarà Ramon Llull o sant Joan de la Creu. La incorporació de Pèrsia a l’Islam no esborrarà del tot la religiositat mazdeista associada a Zoroastre, amb un monoteisme dualista que en certs aspectes persistirà, ni que fos d’una manera latent. L’espiritualitat sufí, que sorgeix al Khorasan, expressa des del desig i l’amor l’anhel d’unió amb Déu. A La conversa dels ocells de Farid ud-Din Attar, a cavall entre els segles XII i XIII, en tenim clars exemples: «Ningú en aquesta vall no pot ser sinó foc;/per al qui no és de foc la joia es fa tristesa!/ Car l’amant veritable és semblant al foc/ ardent, impetuós, de rostre lluminós /(...)/ Mentre no sigui consumit del tot pel foc,/ com podrà alliberar-se del patiment que el devora?», un tema que es reprèn a la fi del llibre quan es refereix així a les papallones: «Una tercera papallona, folla d’amor, va anar cap a l’espelma./ S’hi va llançar, decidida, dansant, estirant les potes vers la flama./ El foc la posseïa i ella posseïa el foc, joiosament units./ La flama l’abrasava i s’enrogien un a un els seus membres.» Attar de Nixapur, que es dedicava a elaborar perfums, era un savi d’una cultura vastíssima, autor d’una obra extensa i d’un valor excepcional. Al seu llibre més notable, Mantic Uttair- La conversa dels ocells, ens explica el viatge d’uns ocells a través de set valls, que van des del desig a l’aniquilació, per trobar el Simurgh, l’ocell que sobreviu les generacions i en conserva el saber acumulat. Deixant de banda els que desisteixen o moren, arriben al seu destí trenta ocells que, quan veuen el Simurgh, s’hi reconeixen ells mateixos com un tot. Coneixedor i seguidor d’Attar, Hafez de Xiraz és el poeta persa més llegit i estimat al seu país i, com passa amb Rumi i Omar Khayyam, fa del vi, al costat del goig amorós, un protagonista recurrent dels seus versos. Pere Suau ens convida a Tots els motius de l’èxtasi a endinsar-nos en els Gazals de Hafez, amb versos tan inspirats com: «La copa de la teva boca ha vessat/ un vi que flameja en el vas de la meva i cada bes és com una alimara vinosa». En la seva versió, molt cenyida a l’essència, Manuel Forcano ens acompanya a La copa d’or pel territori enlluernador de la poesia de Hafez. Hi descobrim aquestes espurnes de bellesa i de vida: «El sol és calent com el vi./ La lluna, fresca com la copa./ Omple la lluna el sol» o «Vam beure’ns els besos dels llavis.»