Els quatre volats que criem sense càstigs

Els límits són essencials per créixer de manera sana. Per moltes rebequeries que generin, són el que conté una criatura: topar-hi li demostra que hi ha un adult al volant i que pot relaxar-se. Els límits cuiden, protegeixen i sostenen, però només si els adults que els posem també sabem sostenir el malestar que generen.

M'explico. La manera tradicional de posar límits sempre ha estat l’autoritarisme: “aquí es fa això i no allò altre perquè ho dic jo; qui cregui serà recompensat, i qui no, tindrà problemes”. El bastó i la pastanaga, que diuen els anglesos: el càstig i la recompensa com a regnes per anar guiant el comportament.

La por de la criança dita positiva neix del convenciment que, si deixem anar les regnes del conductivisme, els nens es desbocaran. I sí, efectivament, si no els posem límits, no només tindrem un problema nosaltres, sinó que els estarem privant d'una necessitat bàsica.

Ara bé, la criança positiva no implica deixar de posar límits, sinó canviar la perspectiva des d'on els posem. En lloc d'educar des de l'autoritat i la modulació del comportament, la proposta és posar al centre el respecte i el vincle amb l'infant. Això passa necessàriament per validar i sostenir les emocions que genera el límit, i aquest és el rovell de l'ou: "aquí es fa això i no allò altre, no perquè ho digui jo sinó perquè és el que et convé: entenc que et frustri i tens dret a queixar-te, però el límit no canviarà".

La criança positiva requereix un procés emocional considerable per part de l'adult. A molts ens van educar, sovint inconscientment, per reprimir les emocions en pro de la pau familiar, de manera que les queixes i els plors dels nostres fills ens activen i l'únic que volem és que parin. Però si no podem reconèixer i sostenir les nostres pròpies emocions desagradables, com pretenem ajudar els nostres fills a transitar les seves? Sense aquest treball, l'única opció per no pecar d'autoritaris és igual de dolenta: polvoritzar el límit i donar-los el que demanen per tenir-los contents.

La meva teoria és que cada cop més famílies es neguen a fer creure les criatures a base de càstigs i amenaces, però moltes no han après a gestionar els límits de manera sana i no els posen amb prou fermesa. Això és el que acaba generant la sensació que avui en dia els nens fan el que volen, i potser és una mica veritat, però en cap cas se'n pot culpar la criança positiva. Si no posem límits, ens hem quedat només amb la primera meitat de la història, i el que estem fent és una criança irresponsable.

La criança positiva reposa sobre tot un corrent psicopedagògic ben fonamentat al qual un article publicat el 29 de desembre en aquest diari faltava al respecte de manera estrepitosa dient que es tractava de quatre gurús, i que faríem més ben fet d'escoltar els experts i les autoritats. En llegir-lo em vaig dir que era el meu deure refutar-lo, tot i que vull precisar que no he abordat les bestieses que s'hi diuen sobre l'ús del bolquer a I3 perquè es basen en pur desconeixement i no tenen res a veure amb els límits. Sé que molts ens continuaran acusant de ser massa permissius, però si amb aquestes línies he aconseguit que una sola persona entengui que la criança respectuosa no equival a la manca de límits, i que rere el comportament de moltes famílies hi ha un esforç molt conscient per educar millor, ja haurà valgut la pena.