Carta als Reis, desitjos pel nou any

Vivim temps convulsos. Tothom n’és més o menys conscient i el malestar que recorre el món, tard o d’hora cristal·litzarà a casa nostra sense que sapiguem cap a on i quan passarà.

La borsa espanyola bat rècords mentre hi ha una sensació de «despossessió» entre la ciutadania que no té res a veure ni amb aquesta ni amb la resta de dades oficials, que ens mostren un país que va com un coet, mentre la gent percep que va endarrera. I això passa no només per el luxe en el que s’ha convertit la necessitat de tenir un lloc on viure. Si traiem l’habitatge de l’equació, el cost de la vida no ha parat de pujar. En aquest context faig una carta al Reis, que alhora és una llista de desitjos per aquest nou any que acabem d’encetar.

En primer lloc, necessitem que el mapa polític català s’estabilitzi d’una vegada. Des de la crisi del 2008 el mapa polític no ha parat de canviar. Han sorgit partits que han guanyat eleccions i després han desaparegut, majories hegemòniques que en pocs anys es converteixen en partits petits. Molts canvis que evidencien el malestar i la frustració de la ciutadania amb els seus representants al llarg de les dues darreres dècades. I sobretot, el fracàs dels nous partits i les noves cares sorgides del malestar. Aquest país no avançarà fins que no es consolidi un mapa polític més o menys estable que canviï més a poc a poc, i deixi de fer cops de volant.

Cal que el país afronti tots els canvis que té pendents i que no són menors, però que ho pugui fer des d’un marc més o menys estable. La inestabilitat permanent en la que vivim des de fa anys, fa que no s’encarin els temes importants amb força i no es puguin treballar al llarg del temps. No sembla que anem per aquí però veurem.

En segon lloc, cal que el país repensi el seu model econòmic. No pot ser que el creixement de Catalunya estigui basat en augmentar el nombre de treballadors amb sous precaris. Per què això ens precaritza a tots. Cal que tornem a pensar en el nostre model productiu, que estigui basat en sectors més tecnològics, que es basi en la productivitat, que reverteixi en els sous i que reformuli el sector serveis per que deixi de ser aquesta fàbrica de precarietat que és en la actualitat. Hem de deixar de banda el turisme low cost, la logística low cost i apostar per sector més sòlids. Quan el cost de la vida s’encareix i els sous no creixen, el malestar s’accentua i apareixen els monstres. Això no es solucionarà intentant frenar l’augment del cost de la vida sinó tenint una economia més sòlida on els sous siguin millors. Evitar que aquesta sensació de «despossessió» s’accentuï entre els ciutadans és imprescindible si volem ser un país amb futur.

En tercer lloc, cal fer una aposta clara per acabar amb el desequilibri territorial que viu el país, apostant per les ciutats mitjanes. Les grans perdedores de la globalització. Si bé les grans ciutats i les capitals de província hi han sortit guanyant, les ciutats petites i mitjanes han vist com quedava molt tocat el seu teixit social i econòmic. Cal una aposta que vagi molt més enllà de plans de barris. Cal distribució en xarxa de treballadors públics, afavorir inversions a les ciutats de l’interior del país, descentralització universitària i una bona xarxa de transport públic eficient. Cal tornar a apostar per la Catalunya ciutat, per la xarxa de ciutats mitjanes que estructuren el país. Només així es revertirà un desequilibri territorial que es convertirà en un dels principals problemes del futur pel país.

I per últim, crec que és imprescindible posar el focus en el municipalisme, en els pobles i ciutats. Aquesta és la principal trinxera del país i on els problemes s’encaren de cara i sense excuses. És on realment es juga el benestar dels ciutadans. La majoria dels reptes del país poden tenir resposta en l’àmbit municipal. L’habitatge, la seguretat, la gestió del turisme, el model econòmic propi de cada municipi, etc. S’evidencien en la política local i la política local hi pot donar resposta. Però el municipalisme està lligat de mans i peus i tot i així, intenta resoldre-ho. La manca de finançament, l’egoisme dels municipis veïns i la LARSAL de Rajoy i Montoro, dificulten molt la força dels ajuntaments. Un dels reptes dels propers anys es veure com es pot reforçar el paper dels municipis limitant alhora la deriva caciquista d’alguns alcaldes. Reforçar el paper dels municipis és clau per començar a superar un període de malestar que fa molt que dura i que no ens ha portat res de bo. I que fa pinta que tampoc en el futur ens ho portarà.

Sóc molt conscient que aquesta petita carta als reis, aquestes quatre peticions, no es compliran aquest dos mil vint-i-sis que acabem de començar, però només si en comencem a parlar, si tenim clares les prioritats, aquest país pot començar a sortir-se’n. I això si que és un pas endavant. La carta es podria a resumir en aquest pas, en començar a caminar en la direcció correcte.

Subscriu-te per seguir llegint