L'esquerra ha deixat de governar l'economia

Sóc d’esquerres. I precisament per això no puc acceptar ni el capitalisme que avui domina les nostres economies ni la manera tímida, defensiva i intel·lectualment pobra amb què l’esquerra l’ha afrontat durant massa temps.

El capitalisme contemporani no falla perquè sigui massa criticat. Falla perquè ja no pot justificar-se ni econòmicament ni moralment. No assigna bé els recursos, no genera prosperitat compartida i erosiona la legitimitat democràtica. Tot i així, continua intacte. No perquè funcioni, sinó perquè ningú no el disputa seriosament des del poder polític.

La concentració de renda i patrimoni no és una desviació del model; és el seu funcionament normal. I no només és injusta: és profundament ineficient. Quan la riquesa es concentra a dalt, la demanda es debilita; quan els salaris no creixen, el consum s’estanca; i quan el consum no acompanya, l’economia sobreviu a base de crèdit. No és creixement: és endeutament crònic.

Al mateix temps, el capital deixa d’invertir on crea valor social. Avui és més rendible especular amb actius –especialment habitatge– o explotar escletxes fiscals que invertir en indústria, innovació o ocupació de qualitat. Per això moltes empreses reparteixen dividends i recompren accions en lloc d’ampliar capacitat productiva. El resultat és una economia feble, dependent i sense futur.

Aquest sistema no se sosté pel seu dinamisme, sinó per la intervenció pública quan tot trontolla. Necessita rescats per evitar el col·lapse, però rebutja contribuir quan l’economia creix. Privatitza beneficis, socialitza riscos i després es presenta com a inevitable. No és una llei natural: és una decisió política.

L’habitatge n’és l’exemple més clar. Corregir els efectes és desplegar ajuts al lloguer o subvencions temporals mentre els preus continuen escalant. Governar les regles és decidir si el sòl i l’habitatge poden funcionar com a actius financers, si la renda immobiliària és un dret intocable o una construcció política. Avui el capital pot acumular habitatges, capturar rendes creixents i traslladar-ne el cost al conjunt de la societat sense penalització estructural. I quan el resultat és exclusió residencial i endeutament familiar, l’Estat intervé no per alterar el mecanisme que ho genera, sinó per contenir-ne el conflicte social. Això no és neutralitat: és governar a favor de l’acumulació.

Aquesta renúncia té conseqüències polítiques. El gir de la Unió Europea i de bona part del món cap a la dreta i l’extrema dreta no és un accident cultural. És el buit que deixa una esquerra que ha deixat de governar l’economia. Quan els governs no garanteixen salaris dignes, habitatge assequible ni horitzons materials creïbles, el conflicte social no desapareix: canvia de llenguatge. L’extrema dreta no qüestiona l’acumulació, però promet ordre en un sistema que ja no ofereix seguretat. I ho pot fer perquè el malestar ha quedat sense traducció política emancipadora.

Aquí rau el problema de l’esquerra. Ha estat contundent denunciant desigualtats, però feble governant l’economia. Ha parlat molt de drets, però poc de producció; molt de repartiment, però poc de creació. Ha acceptat una divisió del treball suïcida: la dreta escriu les regles, l’esquerra administra les conseqüències.

Ser d’esquerres no és negar el mercat. És negar que el mercat pugui governar tot sol. L’economia no és un mecanisme autònom, sinó un sistema de normes que decideixen qui guanya, qui perd i amb quines regles. I avui aquestes regles afavoreixen la concentració i castiguen el treball, la producció i el futur.

Allà on la política abdica de l’economia, el buit no el guanya la llibertat, sinó el poder sense control. Governar l’economia no és una temptació intervencionista: és una condició democràtica.

Subscriu-te per seguir llegint