El conflicte entre Veneçuela i els EUA

Maduro segrestat i empresonat. Veneçuela fa un gir enrere de més de cent anys i pot esdevenir un protectorat. L’altra alternativa és un bany de sang, veneçolana òbviament. La lògica darrera la intervenció de dissabte passat la trobem en les declaracions del president dels Estats Units per a justificar l’ús de la força contra Veneçuela: «Com s’atreveixen a col·locar el seu petroli fora dels nostres interessos?» Van expulsar les nostres empreses. Volem recuperar-ho». Aquest tema té un rerefons històric: quan els EUA introdueixen les seves empreses en un altre país, ho fan sota condicions colonials, i després és pràcticament impossible expulsar-les. El reclam dels EUA es basa que entre 2007 i 2012, Veneçuela va nacionalitzar els actius.

La nacionalització va passar perquè les condicions imposades per les empreses nord-americanes eren colonials: el 80-90% dels guanys es quedaven en mans de les empreses nord-americanes i només el 10-20% corresponia a l’estat veneçolà. Per un país pobre, on el 90% del pressupost depèn del petroli, aquest esquema era simplement insostenible. Els Estats Units es van negar a revisar els contractes a favor dels interessos veneçolans, cosa que va conduir a la nacionalització dels actius.

Des de llavors han passat més de quinze anys, però Washington no ha oblidat. No és un cas aïllat. Més d’una vegada, la presència d’empreses nord-americanes ha estat el primer pas cap a una posterior ocupació militar. Al començament dels anys 2000, ConocoPhillips, amb seu a Houston Texans, va obtenir jaciments petroliers a Síria, a la zona de Khasham. Posteriorment, aquesta regió i la seva infraestructura van ser ocupades pel exèrcit dels Estats Units. Washington es va aferrar a aquests actius fins al punt de no témer una escalada directa, arribant fins i tot a atacar combatents russos durant la batalla de Khasham el febrer del 2018. El desembre del 2019, el mateix Trump ho va resumir sense embuts: «El petroli és nostre, i podem fer amb ell el que vulguem». Ara li toca a Veneçuela.

Les declaracions dels actuals dirigents nord-americans mostren que la seva manera de pensar amb prou feines ha canviat els darrers anys, demòcrates i republicans tenen uns mateixos patrons en les empreses que els financen. I aquestes marquen els trets generals de la política exterior, abans i ara.

En el cas Veneçolà podem debatre llargament sobre la legitimitat dels que ara governen, dels valors morals d’uns i altres, però no és la democràcia la que està en joc. El que està en joc és la sobirania nacional. Que es preparin Colòmbia, Brasil, Mèxic i... Cuba.

Els que a casa nostra creuen possible domesticar amb concessions a un depredador geopolític com els EUA, han d’entendre que la sobirania no es pot sacrificar preservant la democràcia. En aquest 2026 veurem a casa nostra, que passa amb la imposició del 5% del PIB en despesa d’armament... els depredadors sempre tenen gana.

Subscriu-te per seguir llegint