El crepuscle dels déus i Donald Trump

La vida de Donald Trump sempre ha estat lligada al cinema i entre els amics es destaquen actors i directors com Woody Allen, que ha comentat que no va entendre com en Trump es fiqués en els problemes de la política si vivia la mar de bé.

El director de Manhattan, esdevingut un bordegàs existencialista, visitava amb ell l’illa de la folgança de l’arxipèlag del Carib, una de les Illes Verges, nom que sona burlesc, com el de Bribón, el iot de Juan Carlos.

La cinta que més cops ha vist D. Trump és El crepuscle dels déus (1951) del director Billy Wilder amb un majestuós William Golden, la magistral Gloria Swanson i el magnífic i sorprenent Erich von Stroheim, que ningú com ell era capaç de crear les situacions més opressives que s’han fet en el cinema.

El film és una crítica als excessos de Hollywood, com és deixar caure amb extrema crueltat els actors quan no són útils, com li va passar a la protagonista, una admirada estrella del cinema mut, que no serví per al cinema parlat, però el seu fidel majordom li fa creure que és cinematogràficament viva i molt recordada i estimada.

L’actriu viu en un món fictici, però creu que és autènticament real; el majordom, que tant l’estima, abona la seva il·lusió perquè el món de veritat seria insuportable per ella. Trump, bicèfal, em fa pensar amb la caducada actriu, que està convençuda que encara existeix en la realitat fílmica, ensems Trump no necessita cap majordom, ell és el capatàs que sap connectar-se amb el poder fàctic, apassionadament.

És fàcil per nosaltres esllavissar-nos en la llaminera fantasia, atès que la realitat verdadera és esquerpa i hostil; tanmateix, la imaginació ho compensa i ens ho regala tot sense esforç. L’objectivitat és un invent de la subjectivitat, és la idea de l’eidós platònic el que essencialitza les coses i fa amb elles el que vol. Els filòsofs racionalistes creien que la idea que penso que existeixo certifica l’existència de la pròpia existència. Aquesta tesi és falsa, excepte per en Trump, puix que l’existència real de qualsevol cosa és aliena a la idea que jo en pugui tenir.

D. Trump, més enllà de voler fer-nos creure que és un ésser original, que frega el deliri còsmic esbojarrat, és sobretot un home molt llest, que s’esforça a convertir en un fet la seva fantasia i no sé si ell sap delimitar on comença una i acaba l’altra. El seu nom està vinculat a la ficció, a la falsa notícia, a la fake news, tal cosa és una manifestació inequívoca de tenir sempre un peu posat en la fabulació.

Això no obstant, dècades abans que existissin, la primera fake news la va pronunciar un ploraner Arias Navarro, que amb llenguatge, solemne i funerari, va anunciar als espanyols que Franco havia mort. Però no era veritat: Franco al 2026 perviu políticament en la perfecta estructura del poder militar i judicial. I així doncs hauria de constar en els llibres que l’anunci verbal d’A. Navarro, no circulat per la xarxa, va ser la primera fake news.

Després de l’intent de magnicidi que va patir D. Trump, protagonitzat per un jove de 20 anys, militant del partit Republicà, van aparèixer muntatges visuals que desmentien l’atemptat que li ferí lleugerament l’orella i en el qual l’agressor fou abatut per un franctirador de la policia. Aquest intent de matar-lo era un espectacle fantasiós, una tragicomèdia ben armada, més falsa que un duro sevillano, una fake news òptica, per guanyar les eleccions tot transmetent el missatge que ell, D. Trump, és el veritable fill de Déu, l’escollit i els dolents el volen pelar, tots els partits nacionals i internacionals d’esquerra.

És possible que fos un muntatge? Hem vist ja tantes coses, tantes mentides en els polítics per prendre el poder que ves a saber; tampoc em sorprendria que a molta gent els semblés bé l’estratègia propagandística i que a molts altres els resultés indiferent. Hi ha coincidència entre analistes que l’atac real o fictici fou un acte definitiu per guanyar la presidència.

L’atemptat fou un estímul sensible en la campanya que va despertar l’interès de la gent d’Estat Units, com de la resta per la figura del nou líder. Va suscitar una gran simpatia cap al candidat; no es pot eliminar un contrincant polític a trets com van intentar els comunistes.

Fa un grapat d’anys vaig rebre un correu electrònic procedent dels Estats Units, que em preguntava si estava d’acord en la manipulació de les imatges televisives en una programació en directe, que es filtressin i que hi hagués tres segons entre el fet real i el que percebria l’espectador. Realitzaven una enquesta en la qual recavaven l’opinió de persones de diferents països i em demanaven que no demorés la resposta. Feien constar que ho tenien tot tècnicament resolt. Em va venir al cap la imatge d’un polític i un ximple que el degolla.

Trump com que no vol acabar oblidat pel nou temps, com la protagonista del Crepuscle dels déus, ha decidit envair per la força Veneçuela. En el film «La Gran Invasió de Veneçuela» ell fa de protagonista i d’espectador. I com que li agrada molt el que veu aplaudeix.

Subscriu-te per seguir llegint