Els deutes amb Catalunya

Van passant els mesos i els problemes que el catalanisme polític –o, per ser més exactes, l’independentisme– va plantejar al govern de Pedro Sánchez per donar-li suport continuen sense tenir la resposta que s’esperava. Tot i que en alguns casos la solució ha estat bloquejada per poders aliens al govern, el cert és que n’hi ha d’altres en què es fan evidents les dificultats per fer allò que fa temps que pregonen que faran.

Per exemple, el traspàs de Rodalies, que semblava imminent un cop aconseguit l’acord amb els treballadors de Renfe, no es va materialitzar, tot i que va quedar condicionat pel fet que aquests van imposar que la majoria accionarial de la nova Rodalies de Catalunya fos de Renfe Viajeros i no de la Generalitat, com s’havia dit inicialment. Finalment, la nova empresa no es va constituir abans d’acabar el 2025 per problemes burocràtics. Per justificar-ho, s’ha apuntat a problemes d’agenda tant del president de la Generalitat, Salvador Illa, com del ministre de Transports, Óscar Puente, així com a la complexitat administrativa derivada de la inscripció al Registre Mercantil i de la designació formal dels membres del consell d’administració.

Tampoc no està llest, ni de bon tros, l’acord per al finançament singular de Catalunya pactat entre el PSOE i ERC. Segons ERC, aquest mes de gener s’hauria d’arribar a un acord definitiu sobre el model de recaptació, amb la condició que la Generalitat recapti el 100% dels impostos. Precisament, està previst que aquest dijous es reuneixin Pedro Sánchez i Oriol Junqueras per intentar concretar tant els recursos com el model de recaptació d’impostos per a Catalunya, amb l’objectiu de «desbloquejar» la negociació dels pressupostos generals de l’Estat. També s’hi haurien de revisar els endarreriments en la constitució de Rodalies de Catalunya, els compromisos sobre la gestió de l’aeroport del Prat i l’estat del traspàs del deute del Fons de Liquiditat Autonòmica.

En l’àmbit econòmic, tampoc no s’ha fet públic encara el dèficit fiscal de Catalunya, una qüestió que ja va posar sobre la taula el govern tripartit de Pasqual Maragall, amb el conseller Antoni Castells, i que només es va publicar un any, durant el govern de José Luis Rodríguez Zapatero. Ara es diu que s’hi torna a treballar per fer-lo públic, però el pas definitiu tampoc no acaba d’arribar.

Com tampoc no s’aplica la llei d’amnistia als líders polítics del Procés: ni als que van ser condemnats, com Oriol Junqueras, ni als que són a l’exili, com Carles Puigdemont. En aquesta qüestió, el govern de Pedro Sánchez ha topat amb l’oposició del Tribunal Suprem (TS), que ha demostrat que no pensa cedir fins que s’hi vegi obligat per instàncies jurídiques superiors, com el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), que haurà de dictaminar si la llei d’amnistia és compatible amb el dret de la Unió Europea, o el Tribunal Constitucional (TC), que haurà de validar si és aplicable als acusats de malversació, en funció de la sentència del TJUE. En aquest sentit, va ser especialment rellevant l’opinió de l’advocat general del TJUE, que va emetre un informe avalant la major part de la llei.

L’oficialitat del català a la Unió Europea és un altre dels compromisos que han quedat encallats, i no per manca de voluntat o desinterès del govern de Pedro Sánchez, sinó perquè hi ha països que no ho veuen clar, com Alemanya.

Els deutes amb Catalunya continuen, entre altres raons, perquè el govern Sánchez ha de buscar equilibris amb altres territoris de l’Estat, alguns on governa, com Castella-la Manxa, o on aspira a governar, com Andalusia. A això s’hi afegeix l’existència de poders, com el judicial, que li posen obstacles. Però si no aconsegueix fer realitat els punts essencials dels acords als quals va arribar amb els partits catalans, el 2026 pot acabar sent encara més complicat del que ja ha estat el 2025.

Subscriu-te per seguir llegint