La llibertat és ingrata

L’alliberament de Veneçuela i la detenció de Nicolás Maduro ha estat un episodi clàssic dels que la llibertat lliura en un món de tenebra i tirania. No ha estat ni de bon tros el primer i esperem que no sigui l’últim: la llibertat s’ha de buscar, la llibertat s’ha de perseguir, la llibertat sempre és difícil i ingrata. No l’aconsegueixes mai del tot, perquè la llibertat és un do, i vivim vides d’imperfecció. Déu no ens dona la llibertat tot esperant que completem els tres cercles de la Divina Comèdia, «fent-los girar igualment». Déu ens dona la llibertat perquè aprofundim en la nostra condició humana, transcendent, i mirem d’apropar-nos a ell. La llibertat es defensa amb les finances, o amb les paraules o amb les armes, però és sempre espiritual. Sobre guerres guanyades s’escriu la història i una idea del bé, que sovint necessita dosis d’horror insuportable per implementar-se. No havíem vessat mai tanta sang com per guanyar Hitler. Cada vegada que cau un tirà, la humanitat avança i creix. I cada vegada que fem l’esforç de derrocar-lo, un esforç de vegades brut i embrutidor, hi ha unes veus fosques i humides que posen en qüestió la nova llum.

No hi ha tiranies perquè sí. Nicolás Maduro no és una casualitat. Hitler no va ser una casualitat. Stalin tampoc. Al món hi ha tiranies perquè hi ha sempre gent disposada sempre a fer passar el seu odi per damunt del seu amor. Al món hi ha tiranies perquè hi ha ressentiment, perquè hi ha sectarisme, perquè hi ha misèria. Obres fallides del Senyor, ànimes fetes miques: els que diuen que Veneçuela ha estat agredida, els que diuen que Maduro ha estat segrestat. Tanta i tanta tristor del que Déu va intentar i no va aconseguir en persones que estimava igual que a nosaltres. La Creació també té afores, descampats.

Aquesta victòria ha estat una victòria molt important. En un context en què Amèrica, després de vuit anys terribles d’Obama, i de quatre anys encara més devastadors de Biden, havia quedat afeblida, desfeta, amb la sensació general que ja no manava en l’ordre mundial; en aquest context funest, el president Trump ha tornat a liderar el món lliure. Aquesta victòria ha estat molt important per a tots nosaltres, per al nostre estil de vida lliure que tant exigim quan es tracta de reclamar els nostres drets i que tant menyspreem quan ens toca defensar-los davant del mal, perquè preferim les nostres idees equivocades, i fracassades, a reconèixer la llum que ens ha dut fins aquí. Aquesta victòria és en favor de Veneçuela i contra Maduro, per descomptat, però també i sobretot, en favor de la llibertat a Cuba i a Colòmbia i contra les tiranies que trituren moralment i físicament aquests països i els seus ciutadans. És una victòria del bé contra el mal. El nostre món és més segur i més lliure amb Maduro empresonat.

Quan llegeixo que l’alliberament de Veneçuela hauria de servir perquè a Europa entengui que està sent amenaçada, i s’uneixi contra el president Trump, penso que no hem entès res i entenc per què Hitler va durar tants anys. Entenc per què va costar tant derrotar-lo. Entenc per què va ser possible que arribés fins on va arribar. Europa hauria d’entendre, amb Maduro empresonat, el preu de la guerra permanent que hem de lliurar contra la tirania. La conclusió correcta és unir-se encara més amb els Estats Units i pagar la part del preu de l’OTAN, que de tota manera, en aquesta operació concreta, no ha fet cap falta.

L’economia va tan bé –tot és mentida, no existeix res, però és veritat que tot funciona perfectament– que no ens n’adonem o no volem veure l’amenaça real que ens volta: l’amenaça contra el nostre estil de vida i l’amenaça, més profunda, d’un intent sostingut i demogràficament possible de substitució ètnica i cultural. Tot això també s’expressa en la victòria a Veneçuela, i en les que vindran en els pròxims mesos o anys. Per això la petitó tràgica de fer passar el ressentiment ideològic per davant de la gran batalla que està lliurant el món resulta especialment desoladora. El ridícul que està fent l’esquerra espanyola, tant la mediàtica com la política, s’assembla molt al que van fer quan Ronald Reagan va guanyar les eleccions, i anys més tard, quan va caure Mur i van tenir la poca vergonya de dir que era un perill que el capitalisme es quedés sense un antagonista clar. És un ridícul espantós, feridor, sagnant. De vegades em pregunto si no són capaços de veure’s al mirall de les seves terboleses. Em pregunto si no tenen ni una mica de mala consciència. Vull dir que la dreta és també molt pesada, però hi ha un moment en què la realitat té una importància, i si ha de corregir un plantejament, el corregeix i avança. En canvi l’esquerra –i suposo que això és el que més i millor la defineix– desfila una vegada i una altra, i sense escrúpol, per damunt dels cadàvers que ha causat, sense ni tan sols aturar-se a pensar si potser les coses podria fer-les de manera que no calgués patir tant.

Són preguntes retòriques, esclar, preguntes que troben una resposta molt clara i poc sorprenent en les reaccions a l’alliberament de Veneçuela. És una demostració de prudència –i d’haver après dels errors històrics– haver confiat la transició a la vicepresidenta, perquè controla l’exèrcit i l’aparell de l’Estat. Tot sembla indicar, a més a més, que sense ella no hauríem pogut capturar el tirà. Els Estats Units comandaran en la distància el país fins que es donin les condicions per a la democràcia. Però de moment, i és molt important, el món lliure té un enemic menys i un territori més pacificat i controlat. En món gran i complicat, guanyar és deixar de perdre, i això és el que ha passat.

Subscriu-te per seguir llegint