El bronzejat revolucionari d’Iglesias

Ni les revolucions ni els cops d’estat haurien de dur-se a terme durant les vacances, perquè enxampen els líders de l’esquerra en el Carib o en una estació d’esquí -depèn de l’època- i els pobres reaccionen a destemps. Per no esmentar que, en estar per altres coses, en lloc de publicar a les xarxes un vídeo cridant «camarades, visca la revolució!», per la força del costum els pot sortir un «cambrer, una altra de Dom Perinyon!». A Pablo Iglesias i senyora, això de Veneçuela els ha pescat esquiant, porten una vida tan atrafegada que no poden ni distreure’s uns dies de la soferta feina, i per a demostrar als espanyols que són uns revolucionaris com no n’hi ha, han hagut de sortir a declarar alguna cosa, la que fos, des del lloc on estan gaudint del capitalisme, el que no podien fer era escurçar les vacances. No van ni tenir temps de maquillar-se una mica per a ocultar la marca de les ulleres d’esquí, o potser és que prefereixen fer-se veure així, amb la marca, que es noti que viuen bé. Jo tenia un amic que quan anava a esquiar procurava sempre que li quedés la marca de les ulleres de sol ben visible -no se les treia ni per a prendre cafè a la terrassa de l’hotel de muntanya-, de manera que després de les vacances de Nadal, de tornada als Maristes, tothom sabés que havia estat a la Molina. A Iglesias i senyora també els sembla vulgar tornar a Madrid i anar dient als seguidors que han estat a Baquèira -o als Alps, o on fossin-, és molt més elegant que ho endevinin per si mateixos en veure’ls la cara a dos colors, com un gelat de nata i maduixa. Si els corrou l’enveja, molt millor, és pel seu bé, a vegades l’única manera que l’obrer se sumi a la lluita de classes és demostrar-li que, si per casualitat aconsegueix liderar la revolució, no haurà de tornar a treballar mai més.

Fa bé la parelleta de gaudir de la vida. A veure si per ser d’esquerres no podrà un viure en un casalot, portar la canalla a un col·legi privat, viatjar en primera, aconseguir que els meus seguidors aportin diners per als meus negocis privats (per a què serveixen els seguidors d’un polític si no és per a contribuir a la bona vida d’aquest? A Waterloo hi ha el Vivales per a demostrar-ho), tenir minyona i mainadera o anar a esquiar per vacances. Això seria abans, avui dia per a ser d’esquerres n’hi ha prou d’utilitzar el llenguatge inclusiu, veure futbol femení i dir fatxa a qui discrepi. No com Lula, Mujica i uns quants dinosaures més, que mai van entendre el que és l’autèntica esquerra. Pablo i Irene, que si porten nom de reis bé es mereixen un tren de vida en consonància, s’han proposat lluitar contra el capitalisme mitjançant el sistema de viure com un autèntic capitalista, no com qualsevol capitalista, sinó com un de classe alta, que són els pitjors. No és digne d’elogi que, tot i que preferirien viure com a humils treballadors, optin per un elevat tren de vida, només per a poder relatar de primera mà les maldats del capitalisme? Estan sacrificant la vida per la revolució, almenys mentre a les pistes d’esquí hi hagi neu primavera.

De tota manera, potser ens estem precipitant en situar al matrimoni Iglesias entre neu, avets, festes, vi calent, alta societat, frivolitat, saunes, classes d’esquí i servei d’habitacions. Bé podria ser que el peculiar bronzejat que llueixen en la meitat de la cara l’hagin aconseguit treballant de soldadors en un taller d’Usera, al costat d’obrers com ells, als quals alliçonen en la lluita contra el capitalisme i de passada els demanen un donatiu per a la taverna Garibaldi. O llaurant de sol a sol un camp de la serra del Guadarrama, mentre canten «campesino despierta, español, que no es tarde» i beuen aigua d’un càntir. Llaurant sense ruc ni bou, per descomptat, només amb la força de les seves mans, que per això són animalistes. I alternant-se tots dos per a exercir de la bèstia que estira l’arada, ara Pablo, ara Irene, que per això també són feministes.

Subscriu-te per seguir llegint