Carta (tardana) als Reis

Estimats Reis d’Orient,

Ja sé que aquesta carta arriba tard, però no m’importaria esperar un any per rebre les coses que us demano (tot i que n’hi ha algunes que, ho reconec, són una mica urgents).

Us demano molt més seny i molta menys rauxa per als governants del món mundial (en especial per al senyor que mana als Estats Units, tot i que també els corre una mica de pressa als mandataris de Rússia, Argentina, Afganistan, el Salvador, Israel o Iran, per posar només uns exemples). També us demano seny per als polítics en general, que tinc la impressió que en els darrers anys quasi tots l’han perdut força: tant els d’aquí com els d’allà i els d’encara més lluny. I, si no és demanar massa, porteu-los també a tots ponderació, educació, perspectiva, interès real pel bé comú i compassió. Sobretot, molta compassió i empatia, i capacitat per posar-se a la pell de l’altre.

La compassió i l’empatia, si pot ser, repartiu-les a tothom, no només als polítics. Que cada cop hi ha més persones que miren amb menyspreu altres persones, que quan veuen algú que viu al carrer sembla que vegin un piló de brutícia. No sé si és per ignorància, per por o per maldat. En tot cas, feu-nos a tots una mica més disposats a entendre els altres i aprendre d’ells i de les coses bones que ens poden aportar. Emporteu-vos els nostres prejudicis i els nostres temors, i canvieu-los per una mirada més solidària i una ment més oberta. Transformeu la cobdícia en generositat; l’egoisme en col·laboració, la rancúnia en capacitat per perdonar. Feu-nos bons però no bobos, pacients però no sotmesos, amables però no beneits.

M’agradaria també que portéssiu escoles –i, amb elles, possibilitats reals d’educació– a tots els nens i nenes que no hi poden anar; hospitals a tots els llocs on en manquen; i un sostre als que no en tenen. Que tothom tingui una infància feliç, una vida digna i una mort tranquil·la. I, que quan ens arribi l’hora, no ens penedim d’haver deixat coses per fer. Feu-nos capaços de veure que només tenim un món, que no hi ha pla B, i que som responsables de deixar un planeta habitable a les generacions que vindran. I feu-nos destres per entendre que aquest món no ens pertany només als humans. Que, per molt que ens ho hagin fet creure, ni som els reis de la creació, ni som els amos de tot, ni podem disposar com vulguem de la resta d’éssers vius. Que tradició no és sinònim de bo, i que la tortura ni és cultura ni hauria de ser diversió.

Regaleu-nos voluntat per desconnectar-nos una mica de les pantalles i connectar-nos més amb nosaltres mateixos i amb els altres. Porteu-nos temps de qualitat amb les persones que ens importen, i temps per gaudir a soles. Concediu-nos el do de saber valorar les petites coses, de saber expressar el nostre agraïment, de saber dir «t’estimo» sense vergonya quan ho sentim de veritat i de saber estar en silenci quan no calen paraules.

Ah! També us encarrego carbó per a unes quantes persones (vosaltres ja sabeu qui són). I us prometo que l’any vinent intentaré escriure-us a temps. Moltes gràcies.

Subscriu-te per seguir llegint