Anar de compres pel món

Una de les coses nord-americanes que més criden la meva atenció és la naturalitat amb què des del poder polític es fan negocis a la llum del dia. Amb el retorn de Donald Trump a la presidència dels Estats Units de Nord-amèrica han tornat, si és que mai varen acabar d’anar-se’n, el seu gendre i almenys un dels seus fills. Quan el president va de viatge a terres llunyanes aquests dos personatges o bé ja hi han anat abans a fer negocis o bé hi van quan el president ja ha enllestit la seva feina o bé integren la seva comitiva. Aquesta és una barreja que mentre en la moral europea és inacceptable, en la d’aquell gran país és perfectament tolerada i no poc envejada. Serà qüestió de l’ètica protestant enfront de l’ètica catòlica? No ho sé, francament; però no m’agrada aquesta amalgama d’interès públic i d’interès privat sense limitacions.

Ho dic perquè, superada la primera setmana posterior a l’atac militar nord-americà a Veneçuela i de l’aprofitament del mateix com a maniobra de distracció per emportar-se’n Nicolás Maduro (i la seva esposa) a Nova York per ser jutjats com a presumptes autors de notables delictes en tribunal nord-americà i segons les lleis nord-americanes, ha quedat clar que allò que ha mogut a Trump a fer-ho no ha estat la democratització d’un sistema polític autocràtic i sanguinari, una dictadura, sinó el control primer i l’explotació després de la segona zona petroliera més gran del món. La grolleria de respondre Trump a la pregunta de periodista –«Qui governa ara Veneçuela?»– amb un «jo» s’ha convertit en viral en el món sencer i en símbol d’un egocentrisme aberrant que ha exasperat la nostra oenegé predilecta –la Unió Europea– més Rússia i Xina, les dues altres potencies amb interessos geoeconòmics i geoestratègics al país caribeny i a la totalitat de l’Amèrica Llatina.

Més enllà del pulcre segrest d’un president d’estat, de la violació del dret internacional per més que Maduro també l’anés conculcant en matèria de drets humans amb el silenci còmplice de l’esquerra del nostre país, més enllà de la vergonya passada per milions d’europeus pel trist paper fet per la Comissió Europea, el propi d’un espectador tremolós amagat darrere d’un biombo, més enllà d’això i d’allò, àdhuc que s’hagi vist el menyspreu de les Nacions Unides per part de l’administració Trump, s’observa a l’horitzó un canvi de paradigma pel que fa al repartiment del món nascut després de la II Guerra Mundial i una vegada incorporada Xina, acompanya d’un gran terrabastall o soroll fort o estrèpit que fa una cosa que cau fins a engrunar-se: l’equilibri imperfecte, però previsible, entre potències.

Occident es troba en caiguda lliure, però no pas o no pas únicament per l’economia o com a resultat de la seva mundialització a través de les oportunitats que ens donen les noves tecnologies i singularment la comunicació, sinó per la degeneració de l’ètica individual i de la moral col·lectiva heretada del cristianisme; per la descreença i per la frivolitat com a motor de la mateixa. No hem de recular massa en el temps: s’ha endreçat el Bon Nadal dit entre amics i s’ha substituït per un simple i ximplet bones festes arraconant el veritable origen de les mateixes. No passa res; ningú no els assenyalarà; si de cas seran timbrats els que fan referència a la motivació històrica-religiosa que explica l’existència de dies festius. Avui regne la compra compulsiva en substitució de la missa del Gall. Així, doncs, el problema central d’Occident no és la falta de recursos ni de coneixement, sinó la desorientació moral. Sense una base ètica sòlida, cap civilització pot sostenir-se a llarg termini. El futur dependrà de si Occident és capaç de reconèixer aquesta crisi i respondre-hi amb humilitat, reflexió i renovació moral, o si continua avançant amb poder tècnic però sense ànima. Per ara, no sobresurt aquesta renaixença, sinó l’individualisme de les persones i dels estats.

Trump ha estat el darrer en tocar la campana del gong. Li importa un rave Veneçuela; només li interessa el seu petroli. Com que governar l’avorreix, torna al seu vici de fer negocis: ara vol Groenlàndia, i el seu fidel escuder Marco Rubio es disposa a fer una proposta de compra a Copenhaguen. Explicació donada: perquè es troba, segons que diu, en l’hemisferi dominat pels Estats Units de Nord-amèrica i els pertany. Ningú se’l creu: la immensa illa de jurisdicció danesa és rica en petroli i en minerals de terres rares, components essencials per a la fabricació de telèfons mòbils, ordinadors, bateries i altres dispositius tecnològics que impulsaran l’economia global en les properes dècades. Que la seva ocupació per la força militar pot engegar a dida l’OTAN atès que els danesos són membres fundadors? Li importa una bleda. ¿Què fan Rússia i Xina? La primera, ara troba legalitzada la invasió d’Ucraïna i la segona pot anar pensant a envair Taiwan, ja que els americans li han donat l’excusa. Tot al més pur estil trumpista. Les grans regles del joc global s’han trencat i el món cada vegada és més un món de mones.

Subscriu-te per seguir llegint