L'aigua del demà

A les darreries de l’any que hem deixat enrere, es va celebrar a la Cambra de Comerç de Girona una trobada de tècnics i responsables de la distribució de l’aigua a Catalunya amb empresaris, organitzacions agràries i municipis gironins. Tots els participants celebraven que després de patir una perllongada sequera, finalment semblava albirar-se una esperança de futur per a les comarques gironines en el seu conjunt. Aquella sessió no va tenir el ressò que es mereixia perquè segurament el tema de l’aigua en la seva vesant d’escassedat ja sembla superada per les pluges més recents. Però aquesta percepció era justament la que volien combatre tots els que hi van intervenir perquè les evidencies del canvi climàtic ens aboquen inexorablement a uns períodes cada vegada més perllongats de sequera.

Malauradament, durant molt de temps a Catalunya s’ha preferit la inacció a la polèmica, sense atrevir-se a enfocar directament el problema. Només quan la realitat feia estralls en els cultius però també als pobles i ciutats amb obligades restriccions i mesures excepcionals, es va accelerar la construcció i/o ampliació de les instal·lacions dessaladores que segurament no eren la solució ideal però sí el remei conjuntural. Ara ha plogut i ho ha fet generosament, però com va dir el Director General de Transició Hídrica de la Generalitat, Jordi Agustí, «cal anar a un canvi de model d’ús per tal que el territori no depengui exclusivament de l’aigua que ens cau del cel i, per tant, necessitem d’una xarxa que estigui interconnectada». En aquest sentit, sembla que hi ha un consens generalitzat perquè és evident que tard o d’hora es tornarà parlar de sequera i de com aconseguir aigua suficient per a tothom, ja sigui pel consum domèstic com per les necessitats agràries. L’enginyer Joan Gaya va constatar que actualment hi ha aigua suficient a Catalunya però «està mal repartida» perquè sovint es pensa més en les àrees urbanes i, per tant, el consum de boca que no pas la que s’hauria de menester per a usos industrials així com pels camps de conreu. En aquest sentit, l’enginyer va posar damunt la taula una dada que hauria de fer reflexionar: l’aigua que plou al bosc i no s’aprofita, supera tot el consum urbà de Catalunya».

I és justament ara que la pluja ha omplert els pantans i s’equilibraran els possibles desajustos dels cabals quan arribi el desglaç, que ja s’han començat a bastir algunes propostes encaminades a solucionar, potser no pas de manera definitiva però sí determinant, l’angoixa per l’aigua després d’una perllongada sequera que de ben segur es tornarà a produir. Es tracta d’una interconnexió de xarxes a tot Catalunya, des de Tortosa fins la frontera que, a nivell de comarques gironines, es concretaria amb una malla de distribució que anés de sud a nord, amb sortida a Fogars fins arribar a Montfullà des d’on passaria a la canonada que arribaria fins a Figueres i, des d’allí, desviada a Empuriabrava d’on retornaria altra vegada cap a la Tordera. Naturalment, l’abast del projecte requerirà d’importants inversions econòmiques perquè el seu desenvolupament no només serà per a noves conduccions i moviments de terres sinó que necessitarà del suport de les actuals dessaladores ampliades i millorades i d’un desplegament adequat a tot el territori.

La ciutat de Girona té una llarga i dilatada experiència en el tema de l’aigua, sovint per un excés degut als nombrosos episodis d’inundacions, però també per les decisions polítiques que obligaven desviar aigua del Ter per a les necessitats de consum de Barcelona i la seva àrea metropolitana. Aquell episodi, en ple franquisme, fou denunciat per qui fou president de la Cambra de Comerç Ricard Manuel Sarasa fent costat decididament al món empresarial que havia aixecat la veu en contra d’aital despropòsit. Al llibre La Girona de l’Aigua, Manel Serra en feia un excel·lent treball de recopilació entorn el tema cabdal de l’abastament i, per la seva banda, Joan Boadas en detallava el procés del transvasament per acabar amb una sentència inapel·lable: «El Ter –deia– exhaust i mig vençut, implora que retorni la raó i faci costat a la solidaritat que tots hem de tenir». Compartir, repartir, aquests són doncs, els verbs que s’han de conjugar en endavant si entre tots volem fer possible l’aigua del demà.

Subscriu-te per seguir llegint