Sons que obren camí

Com cada primer de gener, la televisió ens torna a oferir el Concert d’Any Nou des de Viena. L’escenari és el de sempre, l’orquestra sona impecable i els valsos coneguts ens porten una música que no sorprèn. I, tanmateix, mentre l’escoltava, vaig tenir la sensació que alguna cosa anava més enllà del que se sentia.

Enmig de la perfecció de les cordes i la brillantor dels metalls, apareixen sons discrets: una percussió puntual, un instrument secundari, un detall que no condueix la melodia però que la sosté. No criden l’atenció, però hi són quan cal. Sense ells, la música seria correcta; amb ells, esdevé plena, més humana, més viva.

Així passa també amb allò que ens habita per dins. No sempre es manifesta amb força ni amb certeses clares. De vegades és només una presència suau, una intuïció persistent, una crida interior que no s’imposa. No ocupa el centre de l’escenari, però dona sentit al conjunt, orienta, sosté.

Vivim envoltats de soroll, de paraules, d’opinions immediates. Ens costa el silenci, potser perquè en el silenci poden emergir preguntes que no controlem. Però és justament allí on sovint s’obre el camí: quan deixem d’omplir-ho tot i ens permetem escoltar. Com en la música, cal aturar-se per captar els sons que no busquen protagonisme.

També en la vida hi ha persones, moments i situacions que semblen secundaris, marginals, poc rellevants. I, tanmateix, són sovint els que ens revelen allò essencial: la fragilitat compartida, la gratuïtat, la confiança, la capacitat de començar de nou. Allò que no es pot mesurar ni exhibir, però que transforma des de dins.

Mentre el concert avançava, vaig entendre que potser no se’ns demana fer grans gestes ni tenir totes les respostes, sinó aprendre a escoltar millor. Afinar l’oïda interior per reconèixer aquella presència que acompanya sense fer soroll, que sosté sense exigir, que espera sense cansar-se.

Quan la música s’acaba i arriben els aplaudiments previsibles, queda un instant de silenci. Un silenci breu, però ple. És en aquest espai, tan fràgil i tan necessari, on potser tot comença. Com recorda la Regla de sant Benet: «Escolta, fill, les paraules del mestre, i inclina l’orella del teu cor».

Subscriu-te per seguir llegint