Concerts i teatre a l’hora de sopar

Divendres a l’Auditori hi havia un concert de versions dels Beatles, ahir hi va passar Miki Núñez, i avui hi fan un homenatge a Mecano i una sessió d’Ibercamera amb Elionor Martínez. A la Planeta hi va actuar Xicu Masó, i Alosa, al Teatre de Salt. L’horari de tots aquests espectacles, menys un programat per a les set, eren les vuit del vespre. Una tendència a avançar les propostes culturals que ha anat fent fortuna els darrers anys, sobretot des de la pandèmia, acostant el sector als models europeus. Fa una dècada, o potser més, les funcions al teatre començaven a les deu de la nit. I ja no parlem dels concerts, o de les sessions golfes dels cinemes.

A mi que els horaris s’avancin ja em sembla bé, sobretot a l’hivern, i un ja té una edat. Però hi ha sectors com el de la restauració que no ho tenen tant clar. Tot plegat bé perquè l’altre dia, després de dinar en un restaurant, va sortir a la conversa amb la mestressa tot aquest tema. I sí, és clar que els va bé que Girona tingui múscul cultural, però agrairien que no tot caigués a l’hora de sopar. Començant els espectacles a les vuit, si surts abans de les deu encara pots ser-hi a temps d’anar a fer un mos, però si la cosa s’allarga, a partir de quarts d’onze, ja és més complicat pels horaris de cuina. I això inquieta els restauradors.

Mentre la cultura s’avança (molts dies hi ha sessions de cinema de 2/4 d’11 buides), hi ha d’altres sectors immòbils, des del «prime time» televisiu, inexplicable, que fa començar els programes a les deu o més tard, o el futbol, amb els habituals partits dels divendres i els dilluns a les nou de la nit. La conciliació horària es mou, però no encara prou.

Subscriu-te per seguir llegint