La Geopolítica del Miratge

Els fets de Veneçuela de la setmana passada no s’han de mirar només com la disputa pel control polític d’Amèrica del Sud. Cal mirar-lo també des d’una perspectiva més llunyana. Fa uns quants articles, parlant del dòlar com a moneda de transacció internacional, explicava com, després de la fi de la paritat amb l’or, que va executar Nixon el 1971, Estats Units va haver de recórrer a un ancoratge nou per la moneda, i ho va fer amb un acord amb l’Aràbia Saudita el 1974. Aquell acord deia que els EUA compraria petroli a l’Aràbia Saudita a canvi d’armes i de protecció militar. Però també deia que, tot el petroli que vengués a altres països, seria amb el dòlar com a moneda de transacció. D’aquesta manera el dòlar quedava ancorat al petroli i a la força militar. Sembla que Iraq va pretendre trencar aquesta imposició i ho va pagar amb una troballa d’armes de destrucció massiva i amb la guerra de 2003.

La part més dramàtica de la història és que només unes hores abans que Nicolás Maduro fos arrestat, s’havia reunit al palau presidencial, el Palau de Miraflores, amb l’enviat especial de Xi Jinping a l’Amèrica Llatina, Qiu Xiaoqi, per a una reunió de tres hores per discutir com enfortir les relacions bilaterals i revisar més de 600 acords existents que cobrien energia, comerç, política i altres àrees.

El control de Veneçuela s’ha de veure com el control del petroli mundial, com una nova militarització del preu. Si els Estats Units controla el mercat de petroli podria tenir un preu intern de 30 $/b mentre maniobra per fixar un preu més alt per a la resta del món. Les sancions als que compren petroli a Rússia, l’operació de Nigèria, el suport a Somalilàndia i l’amenaça sobre l’Iran fan veure que el control del petroli destinat a la Xina és l’objectiu bàsic de l’operació. Això té múltiples conseqüències: la primera és la fallida de les economies que no operen sota el control dòlar, com la de Rússia o la de l’Iran. Però sobretot retorna al dòlar com a moneda única de reserva gràcies al control directe del petroli i de la seva disponibilitat. Un control que els EUA veia perillar arran dels aranzels posats a la Xina que comportava menys compres en dòlars i un afebliment de la moneda de transacció mundial. La Xina comprava el 70% del petroli en yuans, tant a Veneçuela, com a l’Iran o a Rússia. Els Estats Units ha viscut des de 1971 del fet que la seva moneda era la d’intercanvi mundial, possibilitant crear liquiditat sense que això es traslladés a més inflació, car aquesta era exportada a la resta del món. El general De Gaulle va dir que mai s’havia d’haver permès aquesta singularitat als EUA amb l’avantatge financer que li proporcionava, generant dòlars a voluntat de forma infinita. Ara hi havia el risc de perdre aquest avantatge, amb símptomes visibles els darrers mesos de pèrdua de credibilitat del dòlar com a moneda de reserva. De fet, l’última setmana de 2025 hi va haver una reunió a Basilea dels governadors dels quatre bancs centrals més importants, presos de pànic pel que veien a venir si el dòlar s’enfonsava. Donald Trump ho va resoldre de cop una setmana després.

Però hi ha una acció col·lateral que encara és més important: el fre a la Transició energètica, un autèntic cavall de Troia. Quan el petroli és barat, el cotxe elèctric, la rehabilitació energètica dels edificis i la indústria renovable semblen cars en comparació amb l’economia Business as Usual. Un petroli a 30 $/b actua com una droga que adorm la consciència climàtica i atura la inversió en infraestructures frugals. La rendibilitat de l’economia es fa sempre en comparació amb altres oportunitats, això que en diem cost d’oportunitat. Si la competència internacional es basa en l’ús d’energia fòssil barata, serà molt difícil canviar l’estructura energètica d’una regió, a menys que la protecció creixi en valors molt elevats.

Si els Estats Units té el petroli a 30 $/b, tindrà el gas a menys de 18 $/MWh i serà molt difícil competir amb productes industrials amb energia indexada a 60 $/b, amb un gas per sobre de 35 $/MWh. Això és un senyal directe per tota la química i per tota la indústria intensiva en energia, com la siderúrgia, el paper, el vidre, el ciment o la ceràmica. A això a Europa encara hi hem d’afegir la Taxa de CO₂, avui a 88 €/tCO₂ que augmenta el preu del gas en uns 16 €/MWh addicionals. El resultat serà una deslocalització industrial cap als EUA.

Europa ha de decidir què vol fer, acabar sota el domini colonial dels EUA i de la invasió de productes subvencionats de la Xina, o tenir un camí propi, posant aranzels compensatoris als EUA i a la Xina.

Aquí és on cal comparar una economia futura seguint en la inèrcia actual (el que sovint s’anomena BAU, per Business as Usual), que té un cost fictici, sostingut per intervencions militars, més deute d’estat i destrucció d’ecosistemes, amb una altra economia que incorpora com a cost real l’escalfament global, la pèrdua de sobirania internacional i el risc de col·lapse quan l’aixeta es tanqui per motius polítics.

Si acceptem l’economia de Trump, estem acceptant les cadenes que ens lliguen a un model de creixement (BAU) que ja sabem que és terminal. Ancorar el món, lluny d’ancorar el dòlar, significa decidir consumir menys, no perquè no puguem pagar el preu a la gasolinera, sinó perquè no estem disposats a pagar el preu que la Terra i la nostra independència política exigeixen.

Entrem en un nou model de forma destralera perquè el vell s’havia esgotat. En aquest mateix espai s’ha repetit diverses vegades la idea que ja no vivim a l’economia de l’abundància. A poc a poc es va visualitzant l’escenari de guerra freda 2.0 que torna, amb tot el que això significa: desconfiança en les relacions internacionals, prioritat en sobirania per la cadena de valor i restauració de sacrificis públics, que es tradueix en treballar més per obtenir menys.

Subscriu-te per seguir llegint