Lliure comerç sí, però no a costa del camp

Europa torna a fer allò que massa sovint repeteix: signar grans acords comercials mirant les xifres macroeconòmiques i oblidant les conseqüències reals sobre el territori. L’acord entre la Unió Europea i el Mercosur pot representar una oportunitat per a determinats sectors industrials, però per a Espanya -i molt especialment per a la seva agricultura i ramaderia- planteja riscos que no es poden ni ignorar ni maquillar.

Espanya no és Alemanya ni el nord d’Europa. El nostre pes econòmic no descansa només en la indústria, sinó també en el camp, en milers d’explotacions agrícoles i ramaderes que sostenen el territori, l’ocupació rural i una part essencial de la nostra sobirania alimentària. A moltes comarques gironines, el camp no és una estadística: és economia real, paisatge, identitat i futur. I és precisament aquí on aquest acord genera una preocupació legítima i profunda.

Els agricultors i ramaders espanyols produeixen sota les normatives més exigents del món: controls sanitaris estrictes, benestar animal, limitacions mediambientals, costos energètics elevats i una regulació laboral rigorosa. Tot això té un preu. Un preu que se’ls obliga a assumir mentre s’obre la porta a productes procedents de països on aquestes exigències no existeixen o són molt més laxes.

No parlem de proteccionisme. Parlem d’igualtat de condicions. El lliure comerç només funciona quan les regles del joc són comparables. Quan no ho són, deixem de parlar de mercat i entrem en una transferència silenciosa d’activitat econòmica cap a tercers països, amb el consegüent perjudici per als productors locals.

L’acord preveu clàusules de salvaguarda, certament, però són mecanismes reactius, lents i burocràtics. Arriben quan el mal ja està fet, quan els preus han caigut i quan moltes explotacions ja no poden resistir. El camp no necessita promeses futures, necessita seguretat present.

A més, l’impacte d’aquest acord no serà homogeni. Els beneficis es concentraran en grans empreses exportadores i sectors industrials ja competitius. En canvi, les pèrdues es repartiran pel territori, afectant especialment zones rurals que ja pateixen despoblament, manca de relleu generacional i una pressió econòmica creixent, una realitat que moltes comarques de Girona coneixen massa bé.

Un liberalisme responsable no pot ignorar aquesta realitat. Defensar el mercat no és abandonar els qui produeixen, sinó garantir que competeixin amb regles justes. Sense camp no hi ha equilibri territorial, no hi ha seguretat alimentària i no hi ha país cohesionat.

Europa ha d’entendre que obrir mercats no pot significar tancar els ulls davant la realitat del territori. Perquè si el camp cau, no només perdem productors: perdem país.

Subscriu-te per seguir llegint