Presència de David Bowie

Avui fa deu anys que va morir David Bowie, el 10 de gener del 2016. Només dos dies després de fer 69 anys i publicar el seu últim disc, Blackstar. Tot i que no ho havia expressat en públic, feia un any i mig que li havien diagnosticat un càncer de fetge. Els músics que hi col·laboraven han explicat que en aquells últims mesos va treballar intensament per tenir el disc a punt, polint cada detall i fins i tot gravant el vídeo de dues cançons. Era inevitable, doncs, veure’l com una mena de testament musical, i jo diria que també literari: un disc fosc, calibrat a consciència com tot el que va fer. Com si, en un darrer gest creatiu, donés per fet que la seva mort seria una clau d’interpretació, com un personatge més dels seus.

«No sóc una estrella del pop», deia la lletra de Blackstar, «sóc una estrella negra», és a dir, una entitat opaca com la de la portada de l’àlbum, l’únic de la seva discografia en què no apareixia ell, la seva imatge. Després hi havia la cançó Lazarus i les imatges esfereïdores del vídeo, on la declaració inicial d’aquell Llàtzer bíblic -«Mira cap amunt, sóc al cel»- sona com una salutació des de l’altra banda, sabent que la seva resurrecció serà en forma d’obra d’art. I el disc es tancava amb una cançó lluminosa i alhora dolorosa, I can’t give everything away, que es pot llegir com una confessió final: Bowie admet que no ho pot revelar tot, que no pot deixar anar tot el llast.

Fa poc, David Byrne recordava en una entrevista que, a la seva joventut, «tots volíem ser David Bowie». I el filòsof Simon Critchley ha escrit que Bowie era un ventríloc i el seu caràcter autèntic es trobava a l’artifici, en els personatges que va anar creant. Avui, deu anys després, el missatge i la influència de Bowie ressonen més que mai. La seva música no ha desaparegut i se segueix reproduint, encara que de vegades es banalitzi en la publicitat, o per donar sentit a alguna escena de pel·lícula vàcua. Avui, també, el seu missatge en aquest últim disc pren un to encara més profètic i funest: «Sé que alguna cosa va molt malament», cantava, però la seva veu, la seva actitud com a artista, continua sent un consol.

Subscriu-te per seguir llegint