Veneçuela: la lògica del mal menor

Primer van ser els vídeos del bombardeig. Després, la notícia: l’exèrcit americà entrava a Veneçuela i s’emportava pres al dictador. A la tarda, la conferència de Trump. Les imatges de Maduro emmanillat no van trigar a a convertir-se en milions de mems.

Com era d’esperar, l’esquerra que no vivia a Veneçuela va sortir a protestar per la «intrusió ianqui» a un país sud-americà. L’alcalde de Girona Lluc Salellas va estar al capdavant del la concentració en solidaritat amb Veneçuela davant la detenció del president Nicolás Maduro. Irene Montero demanava trencar relacions amb els Estats Units i sortir de l’OTAN. La Universitat de Girona va condemnar en xarxes l’atac militar i va expressar la seva preocupació per la vulneració del dret internacional. El periodista Enric Vila va esmentar que Maduro, igual que Puigdemont, eren part d’una «cacera de presidents» (poc favor li va fer en comparar-ho amb un dictador vinculat al narcotràfic). Mentrestant, els veneçolans, dins o fora del país, celebraven la caiguda d’un tirà.

El meu amic Herbert, l’austríac més chévere que conec, resident durant dècades a Illa Margarita (Carib veneçolà), va festejar la caiguda de Maduro. Coneixia molts veneçolans en l’exili que parlaven dels abusos, els assassinats, les corrupteles del règim. I sobretot de l’absurd. Persones fent cues de dies sencers per productes bàsics. Pagar amb un portafolis ple de bitllets per una arepa, devaluació mitjançant, mentre suportaven discursos sobre la revolució bolivariana. Trump semblava garantir-los a futur una cosa tan bàsica com poder sortir al carrer sense que et clavin un tret i eleccions de veritat a futur.

Durant la setmana Trump es va mostrar desfermat: va amenaçar Cuba, Colòmbia i a tota Europa. La seva egolatria explosiva el va fer veure com un Goliat jugant al Monopoly. Posar un titella a Sud-amèrica és tan americà com les estrelles en la bandera. Entrenar milícies per a formar dictadures és dels setanta. Què millor i més net que una abducció en tota regla! Washington té un historial més que discutible en política exterior, com ho va ser l’Iraq i les mentides sobre les armes de destrucció massiva. També és cert que en geopolítica rares vegades hi ha bons molt bons i dolents purs.

Un es queda amb la sensació que la història és més absurda que qualsevol mem. No crec que els veneçolans festegin el que Trump hagi pres el poder. És més aviat una qüestió de lògica matemàtica, la de triar el mal menor. Un tria el mal menor quan totes les opcions són dolentes.

Subscriu-te per seguir llegint