El xandall

Veneçuela és el tercer país d’on arriben més persones a Espanya, només superat pel Marroc i Colòmbia. Es calcula que ja són prop del mig milió. La seva presència a alguns llocs com Canàries, Galícia i sobre tot Madrid es fa notar. Són comunitats amb tendència a trobar-se els dies festius i, a les nits, mantenir els seus costums festius i gastronòmics, amb molt sentit comunitari i fortament polititzats. A un dels pisos del bloc de pisos on visc a Madrid es van instal·lar fa uns anys un enginyer veneçolà i la seva dona amb els fills, avui ja adolescents. Quan els trobo a l’ascensor, els nois em diuen per si em piquen: «nosotros somos españoles y del Real Madrid». Aquests no tornen a Caracas. Afortunadament, un cambrer, també veneçolà, del bar de sota, és del Barça. Tots dos, un més de dretes i l’altra d’esquerres, coincideixen a haver marxat del país perquè la vida, política i econòmicament, se’ls hi va fer impossible.

No els he vist després de la captura del president i dictador veneçolà Maduro pels americans, però un veí m’ha dit que l’enginyer va baixar al bar i es va abraçar amb el cambrer. És un capítol més de tot el show de Trump al que assisteix atònit el món, però esperat. De fet, el demòcrata Joe Biden, durant la seva presidència, ja havia ofert 15 milions de dòlars a qui facilités informació per agafar-lo i Trump ho va pujar a 25. És molt possible que algú els cobri aviat, perquè aquesta operació només es fa com s’ha fet amb complicitat des de dins. No se sap quants morts hi ha hagut entre els veneçolans. El fet que una vintena d’agents de seguretat cubans que formaven la seva guàrdia pretoriana hagin estat abatuts té pinta de liquidació sumària. Com alguns veïns de les zones properes a la residència presidencial. Però com que el món gira al voltant de la frivolitat, de l’anècdota i de les imatges, el gran protagonista és la foto de Maduro a bord del vaixell de guerra Iwo Jima equipat amb un xandall de la marca Nike. Maduro fou capturat a la matinada. A continuació, el president Trump compareixia davant la premsa per informar que el veneçolà ja era a Nova York i feia pública la foto d’aquest emmanillat i amb ulleres fosques. I amb el xandall. Unes hores més tard, els jugadors del Real Mallorca arribaven amb el mateix xandall que Maduro a Son Moix per enfrontar-se al Girona. El partit suposaria una valuosa victòria per 1-2 dels vermells i blancs. Si els futbolistes, en acabar els partits, es canviessin els xandalls en comptes de les samarretes, els gironins els podrien haver posat a la venda amb alguns guanys, ja que immediatament es va disparar la demanda per aconseguir-lo. La peça de dalt amb caputxa i la de baix es poden comprar per separat, color gris i amb butxaques, i en conjunt val 229 euros. És elegant, propi d’un equip de primera divisió, de sortir a passejar o estar còmode a casa. Res a veure amb els xandalls de polièster amb els colors característics de la bandera del seu pais, que acostumava a portar Maduro. Qui sap si els americans no el van obligar a posar-se el xandall de Nike per humiliar-lo. L’empresa immediatament va fer-ne publicitat proclamant que aquella peça «ho aguanta tot».

Fa una dotzena d’anys vaig escriure un article explicant la impressió (negativa des del punt de vista estètic) que m’havia provocat trobar-me a l’antiga via del carrilet, prop de Quart, a un destacat professional gironí corrent amb unes malles, els turmells a l’aire i una samarreta imperi acolorida ben cenyida. Només comparable a les fotos del president Zapatero amb malles fent esport o quan trobaves pel carrer algú que complementava el xandall ample i cridaner amb unes sabates. Terrible. Ara del footing en diuen running, i la gent jove no només socialitza a la disco o anant al cinema, sinó al gimnàs i corrent en grup. Als joves els hi queda bé tot. Però als que ja estem en una altra fase vital millor la discreció i prudència a la vestimenta esportiva. Dit això, que tothom es posi el que vulgui. Els temps actuals, afortunadament, ho permeten tot. Encara recordo el dia que, amb 15 anys, em vaig quedar amb un pam de nassos quan se’m va impedir jugar un partit de tenis al club esportiu que hi havia a Mas Llunés per no anar vestit de blanc! Com si fos Wimbledon! Avui el club de la urbanització bescanonina crec que està abandonat. Ho lamento, tot un revés de la història.n