En el comiat de Manel Cabezuelo

En Manel tenia els ulls verds. El cor no sé exactament de quin color el tenia, però, el que és cert, és que el tenia molt gran. No només anatòmicament per les patologies que se l’han emportat, sinó perquè era per damunt de tot un home generós.

Una generositat que abocava, primer cap a la seva família: la Loli, l’Alberto, l’Alejandro, en Biel i en Pau i tota la resta de germans, cunyats, joves ... Després cap als amics, els vells i els nous, i cap als veïns del seu tros. No hi havia ningú que no passés pel seu hort que no s’emportés de regal alguna cosa. Un enciam, una col, uns alls tendres, unes albergínies, uns tomàquets, uns pitzalis. Quines plantacions de pitzalis! «Perquè plantes tants pitzalis Manel?» Per la Loli, A la Loli li agraden els pitzalis.

El vaig conèixer primer com a pacient fins que un dia, després d’haver-me insistit moltes vegades, vaig anar a visitar el seu hort. Allà, vaig descobrir el trosset de terra que li ha donat vida i que amb tota certesa li ha allargat molts anys. Sempre va pensar que no passaria dels 60 i mira, trencant tots els seus càlculs, n’ha viscut gairebé quinze més. Fantàstic! Quinze anys per descobrir un pagès diletant que posava música clàssica mentre feinejava. Per conèixer més d’una dotzena de les diferents generacions de gallines de les quals ha tingut cura i de quins ous hem gaudit família i amics. Quinze anys per compartir neguits, xerrades i alguns esmorzars amb les seves amistats de sempre i alguns veïns: El Rubio, En Pepe García, l’Àngel, l’Esteve i l’Esteban, en Pedro d’«El Bonillo»... D’alguna manera en Manel n’era el factor comú, el que propiciava les trobades i el mestre de cerimònies. Una altra vegada la seva generositat!

No em vull allargar. Creients, agnòstics, ateus que compartim aquest comiat, no descarteu que si finalment «més enllà» hi hagués alguna cosa, en Manel hi serà. El trobarem conreant un hortet a dalt d’un núvol, amb un galliner al costat d’un hivernacle més o menys desballestat i saludant-nos amb el seu somriure franc i els seus ulls verds.

Et trobarem a faltar, Manel!

Vaig llegir això al Tanatori de Blanes el dimecres 7 de gener durant la cerimònia civil de comiat del meu amic Manel Cabezuelo. La dona i els fills m’havien demanat que digués unes paraules. Família i amistats ens vàrem aplegar a la sala de vetlles del primer pis. Una sala desangelada, antiquada i insuficient, com totes les altres instal·lacions d’un tanatori, el de Blanes, indigne per vetllar i, sobretot, acomiadar gent estimada. A més, aquell matí el muntacàrregues no funcionava i els assistents vàrem veure substituït el taüt per una corona de flors. Lamentable! Com lamentables havien estat les intrigues, manipulacions mentides que uns empresaris blanencs amb interessos a la zona on s’havia d’ubicar un nou tanatori, van endegar, fa quatre o cinc anys, per manipular i afeblir la voluntat d’alguns polítics municipals amb compromisos i conviccions volàtils. Ho varen aconseguir. I els blanencs encara vetllem els nostres morts, apilonats com un ramat de xais, intercanviant-nos abraçades, paraules de consol i virus.

Subscriu-te per seguir llegint