Del diagnòstic a la febre

Des de la publicació d’El capital, de Karl Marx (amb perdó), no han deixat d’aparèixer llibres que ens expliquen el capitalisme, tot i que amb pocs resultats. Per què? Perquè el capitalisme és més una qüestió de pràctica que no pas de teoria. Un pot declarar-se visceralment anticapitalista i continuar funcionant perfectament dins del sistema, amb les seves targetes de crèdit, les seves hipoteques, la seva ansietat i els seus orfidals. El capitalisme no s’ofèn: somriu i t’ofereix una aplicació per gestionar la ràbia. Es publiquen tractats que en disseccionen els mecanismes, assajos que el comparen amb religions, novel·les que el caricaturitzen. Però el monstre ni s’immuta. Ha après a digerir la crítica i a vendre-la després en tapa dura i de butxaca. No hi ha res que li escaigui millor al capitalisme que un enemic lúcid: el converteix en marca. Com més s’explica, més invisible esdevé i més s’estén; més creix, més car és el preu de l’habitatge i del lluç. El problema no rau, doncs, en l’escassetat de teories, sinó en la mirada. Els explotats no necessitem que ens descriguin la presó: hi som a dins. El que no som capaços d’imaginar és com seria viure’n fora. El capitalisme no es limita a organitzar la producció: organitza el desig, que és la matèria primera més barata. I mentrestant, continuem escrivint i escrivint. Escriuen els professors, escriuen els artistes, escriuen els cansats, escriuen els jubilats i fins i tot els escriptors escrivim. Escriure s’ha convertit en la manera més elegant de no fer res sense deixar de semblar productiu. S’escriu contra el sistema i es cobra per això. S’imprimeix la rebel·lió en paper reciclat i es presenta en fires sostenibles.

Potser el capitalisme, fins i tot en les seves versions més cruels, persisteix perquè hem deixat de percebre’l, de la mateixa manera que els peixos no perceben l’aigua. Ens hem tornat incapaços d’imaginar una altra cosa. Fins i tot els qui somiem amb la seva fi ho fem amb estètica d’anunci: cels serens, comunitats amables, temps lliure i wifi. Cap revolució no resisteix tant de confort.

Així doncs, potser no calen més llibres que ens l’expliquin. Necessitem un manual de deshabituació: com viure’n sense, com desaprendre’l. Però per fer-ho caldria deixar d’escriure-li cartes d’amor travestides de denúncia. Caldria passar del diagnòstic a la febre.