Els subterfugis de les subcontractacions

Fa uns mesos, una treballadora d’una petita empresa em va explicar la situació per la qual travessa la referida societat, que treballa subcontractada per altres societats més grans, que al seu torn són contractades per bancs i altres entitats de gran volum. Aquesta petita empresa, en l’últim any, tot i haver treballat de valent, ha hagut de prescindir de quasi tota la plantilla per impossibilitat de pagar-los el salari, no per falta de feina. La causa és el retard extraordinari i excessiu en el cobrament de la feina feta i facturada a les societats intermèdies que li encarreguen les feines, més de sis mesos. A l’Administrador-gerent d’aquesta petita empresa, treballador incansable, els bancs no el recolzen ni amb crèdits ni amb pòlisses. Curiosament, la major part de la feina que fan és a benefici d’entitats bancàries, que solen pagar puntualment a les empreses adjudicatàries de determinades concessions, tot i que aquestes no paguen ni puntualment, ni en terminis raonables a les petites empreses subcontractades, respecte a les quals els bancs se’n renten les mans.

Aquest és un problema molt estès a la nostra societat, que consent i tolera la vulnerabilitat en què es troben aquestes petites societats, sota les decisions de grans corporacions i bancs, que emparant-se en construccions jurídiques d’enginyeria mercantil perjudiquen i maltracten greument els qui realment fan la feina. I les conseqüències d’aquests comportaments intolerables afecten greument treballadors i empreses. I el problema s’agreuja amb la impossibilitat d’accedir a una justícia lenta, cara i incerta, quan hi ha un laberint de societats intermèdies que fan, formalment, quasi inviable que qui s’ha beneficiat del treball de les petites societats hagi de respondre de les conseqüències i perjudicis de l’impagament. Estem molt lluny del que en Séneca proclamà en alguna ocasió: «cui prodest scelus, is fecit», qui es beneficia del delicte és qui hauria de respondre. I en casos de reiterades subcontractacions, el beneficiat per la feina feta hauria de ser el que pagués. Però el nostre sistema judicial està lluny d’aquesta solució.

La generalització de les subcontractacions és un mal sistema. Descapitalitza les petites empreses, distorsiona els preus, perquè cada intermediari afegeix un marge de benefici, genera precarietat perquè els professionals han d’acceptar condicions abusives per no quedar-se sense feina i fomenta la manca de transparència, perquè ningú sap qui és el responsable últim. És un sistema que protegeix i beneficia els grans i ofega els petits. Els nostres legisladors haurien de prendre mesures: S’hauria de responsabilitzar directament al beneficiari final, tant si és un banc, com si és una administració, s’hauria de limitar en el nombre de subcontractes, i deixar clarament fixat i imposat el termini de pagament que no hauria de superar els trenta dies. Aquestes mesures facilitarien l’existència i la vida de les petites empreses i dels seus treballadors, fent més eficient el sistema, més transparent i més just.

Subscriu-te per seguir llegint