L’oblidada «política és pedagogia»

Ja fa molts anys, per ser precís el 1933, es publicaven simultàniament, coincidència històrica significativa, «Política vol dir pedagogia» d’en Rafael Campalans, enginyer, polític, pedagog i professor, un català socialista heterodox, fundador de la Unió Socialista de Catalunya, i una de les obres més transcendents del psicoanalista alemany Wilhelm Reich «Psicologia de masses del feixisme». Ambdues haurien de ser molt més reconegudes i estudiades per les esquerres, atesa la seva dimensió i la seva aportació a la pedagogia social i política. Quasi cent anys després, no només no han perdut vigència, sinó que és urgent i vital per la supervivència de les esquerres, la seva comprensió i implementació. S’ha idealitzat tant per aquestes, per una banda, la comunicació, la difusió, l’agitació i la propaganda (i sense entrar en el màrqueting i la publicitat...) i per l’altra, la comunicació digital, les webs, les xarxes socials, l’estríming, el zoom, etc., que la proximitat física, l’acompanyament, el diàleg presencial i la interacció dialògica, el toguetherness (fer les coses junts) i especialment, el high touch (l’alt contacte humà) que porten al vincle, s’han anat abandonant afavorint el que Zygmunt Bauman anomena la societat líquida.

Potser les esquerres haurien d’aprendre de Pep Guardiola (l’entrenador de futbol reconegut mundialment), que va ser estudiat durant anys per les escoles de management catalanes i algunes europees, per haver portat a terme com a entrenador del Barça un altíssim nivell de gestió de recursos humans, comptant com mai amb el toguetherness, el high touch, i fins i tot, amb els jugadors en el terreny de joc, el famós tiki-taka. I no tenia Twitter...

La societat líquida no és precisament el que més els convé a les esquerres, i l’ha fomentada amb la seva dèria digital i el wokisme, quan a més fa anys arrossega un dèficit enorme de formació política de quadres i militants, de pedagogia social, de sociopedagogia de l’oprimit, de psicologia i antropologia crítica i de psicoanàlisis de la societat contemporània (i no, ja que van sobrats de community managers, màrqueting digital, d’experts en IA i xarxes socials, etc. Fins i tot ara apostant per Tik-Tok!

M’agradaria pensar que en començar l’any, totes les esquerres, sobretot les que més preocupades estan amb l’auge de l’extrema dreta, tinguin el propòsit d’una vegada de fer pedagogia, atès que la inèrcia del «contra Franco vivíem millor» encara és molt seductora i hi ha la temptació de projectar-la ara «contra l’extrema dreta».

Cal repensar l’acció política de forma proactiva i no reactiva, per tal d’ajudar a reduir les causes (multifactorials, sí, però que estan ben identificades) del profund malestar social no manifestat col·lectivament (precisament una de les causes és l’individualisme competitiu i de supervivència), a més de les desigualtats socials, la por, incerteses, frustracions, manca d’expectatives i futur, com també l’excessiu i vertiginós canvi cultural, demogràfic, tecnològic, la irrupció de la IA, i el més punyent: no poder arribar a final de mes.

Cal sortir d’una vegada de la zona de confort de la narrativa antifeixista, que és molt efectista i atractiva, fàcil de donar-hi sortida amb agitació i propaganda, però que està demostrat no és suficient ni efectiva, fins que no s’aborden els problemes, forats i buits que van deixant pel camí les esquerres.

Cal atendre les aportacions de científics socials, que fa molts anys ja tenen elaborat pensament i eines per afrontar i revertir la desafecció política, l’antipolítica, la indiferència, la por i l’abstencionisme. Es parla molt de combatre l’extrema dreta, però poc de com disminuir l’enorme analfabetisme social i polític que assola Espanya: 16 milions de persones que sabent llegir i escriure, no saben/poden maniobrar amb la realitat, interpretar-la, relacionar-se, prendre decisions, resoldre problemes, fins i tot domèstics, i això inclou, entre altres, la manca de comprensió lectora, saber discutir, negociar, tenir estratègies i un mínim pensament crític. L’enorme despesa que les administracions, universitats i partits polítics dediquen a la comunicació digital interna i externa, cal dedicar-la urgentment a fer pedagogia, en el sentit social del terme. O sigui, d’educació permanent managerial i a la vegada formació política. No deixa de ser curiós també, que s’hagin dedicat tants recursos a empoderar les dones (amb una perspectiva de gènere) i en canvi no hi hagi hagut el mínim interès a empoderar, amb una perspectiva de classe, la ciutadania amb més dèficits socials, culturals, econòmics i polítics. Donant eines i creant canals per facilitar la seva participació política, consciència democràtica, pensament crític, memòria històrica, els seus drets i deures com persones i ciutadans, i la seva responsabilitat social en millorar el seu entorn amb consciència cívica, comunitària i cooperativa, en el camí d’assolir la seva consciència de classe (per cert, amb efectes terapèutics i espirituals, variable molt ignorada).

Tot això les esquerres ho han menystingut fa anys, potser serà hora de, encara que sigui a contrarellotge, fent de la necessitat virtut, posar-se al dia de les aportacions de Wilhelm Reich i Rafael Campalans, d’Abraham Maslow i la piràmide de necessitats, de Paulo Freire i la pedagogia de l’oprimit, d’Erich Fromm i la por a la llibertat, de Reuven Feuerstein i la pedagogia de la mediació, d’Antonio Gramsci i les seves aportacions pedagògiques, i de tants altres que han treballat el concepte i l’estat d’alienació que es produeix en el lumpenproletariat, que ara anomenem precariat, pobretariat, etc. Fins i tot estudiar a Frantz Fanon i la seva teoria sobre la psicopatologia del subjecte lumpen, que explicaria com de fàcil ho té l’extrema dreta per passar el rasclet sense baixar de l’autobús i sense l’ajuda de Trump.

Subscriu-te per seguir llegint