La confrontació interminable

Per confrontació política s’entén tota acció o efecte d’uns competidors de diferents posicions polítiques que s’oposen per mesurar les seves forces. I és que, en una societat democràtica, no s’eliminen els conflictes, sinó que es busca canalitzar-los civilitzadament dins la legalitat.

D’acord amb els manuals de ciència política, tota confrontació respon, en més o menys intensitat, a una lluita pel poder, a una argumentació ideològica i a l’existència d’una empatia personal entre els contendents. La importància d’aquests factors varia segons la conjuntura política i la supeditació d’un d’ells respecte als altres pot enverinar les possibilitats d’entesa.

Si predomina l’empatia és més senzill escoltar els altres, comprendre els seus motius i preocupacions i inclinar-se a ser més oberts en qualsevol negociació. A més, és fàcil controlar la simpatia o antipatia personal perquè, en darrera instància, només cal la desaparició de l’escena dels actors enfrontats per aplanar el camí. 

Ara bé, en tota confrontació política l’element essencial és la lluita pel poder. Així ha estat sempre, però la novetat dels últims temps són els enfrontaments que s’acompanyen amb un reguitzell d’insults amplificats per les xarxes socials per seguidors d’un i altre bàndol. En aquest aspecte, cal abandonar tota esperança d’apaivagar l’odi que circula pels mitjans de comunicació. Només si es potencia la cultura del consens es podrà revertir la situació. 

Per últim, l’argumentació ideològica és el factor que hauria d’establir els fonaments d’un possible diàleg entre les parts. Per desgràcia, la majoria de les proclames, manifestos o consignes només són justificacions de cara a la galeria. S’ha eliminat la confrontació ideològica que ha quedat reduïda a proclames sense cap ni peus. A més, segons les conveniències, es canvia l’explicació d’un dia per l’altre sense explicar el viratge polític.

Cal aclarir que no s’està en contra de la confrontació política, sinó d’utilitzar-la per destruir l’adversari i fer inviable l’entesa, el diàleg o els acords entre posicions diferents.

José María Maravall, ministre de Felipe González i catedràtic de Ciència Política, exposa en el seu llibre Confrontación política que el ciutadà a l’hora de votar no analitza de forma raonada l’obra de govern sinó la capacitat d’oferir solucions als problemes i la capacitat d’il·lusionar.

Es pregunta per quines raons uns polítics rebutgen estratègies de convergència i moderació, a la recerca del vot de la majoria, i opten per desfermar una polarització radical de la competició. No existeix una resposta satisfactòria més enllà de la recerca del guany polític a costa d’oblidar les necessitats dels ciutadans.

Subscriu-te per seguir llegint